Mil millones de Mejillones
Fernando Trias de Bes i Toni Batllori
Com a obra literària no és gran cosa. Com a teoria econòmica no és gaire profund. Però es llegeix ràpid i fa gràcia.
Imagineu Zapatero, Pujol, Berlusconi, de la Vega,... perduts en una illa on només es pot comerciar amb aigua, cocos i camaleons. Han de crear un sistema econòmic des de zero, ajudats per aparicions d'Adam Smith i altres grans economistes, i es troben amb els problemes típics d'inflació, devaluació de la moneda, exportacions i importacions, inclús de bombolles immobiliàries. Tot tractat de forma força còmica. Si no fos per això, seria tan trivialment avorrit com el Who stole my cheese? (Per cert, aquest gran best-seller té l'honor de ser dels llibres més dolents que he llegit mai. Mal escrit i defensant durant pàgines i pàgines la simple idea que per avançar econòmicament no et pots estancar.)
Els dibuixos de Toni Batllori (que dibuixa també a La Vanguardia) també li donen un toc graciós.
Recomanat a economistes que es vulguin distreure i a no-economistes que vulguin aprendre... no, a no-economistes que també es vulguin distreure. Gaire tampoc no aprendran!
dimecres, 22 de desembre del 2010
diumenge, 12 de desembre del 2010
Brevíssim manual de comunicació verbal
L´illa dels 5 fars
Ferran Ramon-Cortés (www.ferranramoncortés.com)
Recupero lectures d’aquests últims mesos de silenci a l’e-llegit… un llibre molt curt, que no em va emocionar (de fet, em va irritar una mica i tot!) però que no deixa de transmetre un missatge útil. Si heu de fer alguna presentació davant d’una audiència, potser us compensa dedicar una horeta a llegir L’illa dels 5 fars de Ferran Ramon-Cortés. En el fons, ve a dir que una bona presentació ha de:
- transmetre un únic missatge
- explicar el missatge de forma interessant (l´autor insisteix que això s´aconsegueix a través d’un relat, d'una història… però a mi aquest punt és el que em trontolla més)
- adaptar el discurs i el llenguatge a l´audiència
- convidar en lloc de convèncer
dissabte, 27 de novembre del 2010
A favor del gust
Contra la desnudez
Oscar Tusquets Blanca
Llegir l’ arquitecte Oscar Tusquets sempre ha estat un plaer. He llegit quatre dels seus assajos i amb aquest he tornat a gaudir, també amb l'art com tema central. “Contra la desnudez” és una crítica i una reivindicació del nu. Les imatges que ens imposen , sovint massa grollerament en la publicitat, el cinema i la TV, contraposades a la mirada de l’ artista que és el mediador de la nostra pròpia mirada. Aparentment és això el que desenvolupa l’autor, però el llibre va més enllà, i a part que és una interessant classe d’art (comenta més de 200 obres), és sobretot un assaig de “filosofia de l’art”.
Tusquets , amb fluïdesa, va fent el seu discurs; amb exemples de pintors, escultors i fotògrafs . Als que critica, com a Spencer Tunick i les seves fotos de multituds nues en llocs públics. O elogia, com a Robert Mappelthorpe fotògraf provocador i arriscat que va trencar motllos.
L'estil Tusquets, si es pogués posar en una fórmula seria ; “informació” + “opinió personal “+ “coses que m'han passat” partit per “no em tallo un pèl” multiplicat per “un t'ho dic planerament”. T’ensenya l'obra , la comenta , la contextualitza i li serveix per exposar les seves valoracions al llarg dels diferents capítols. El nu, la invenció de la bellesa del cos humà, la representació al llarg de l’historia d’algunes parts del cos. També tracta de les que han estat un problema representar-les. Johaness Vermeer i els seus fascinants i preciosos quadres en els que no hi ha cap dona que ensenyi els seus cabells; totes porten elegantment o amb gràcia, tocats, mocadors o barrets......perquè serà?
dijous, 18 de novembre del 2010
Menú degustació de psicologia
Forty studies that changed psychology
Roger R. Hock
Sabíeu que alguns animals tenen por a les alçades des del naixement i d'altres no? Voleu conèixer l'eficàcia de diferents tractament psicològics? Sou conscients de com enganya la memòria? I el millor de tots: sabríeu tornar supersticiosos uns coloms?
Tots aquests, i molts d'altres, son els treballs explicats en aquest llibre, avenços que han canviat la manera d'entendre com funciona el nostre cervell.
Que el tema és apassionant, crec que no us n'he de convèncer, però l'estil del llibre ja és una altra cosa... Cada treball està discutit d'una forma molt acadèmica, i tot i que no té dificultats per ser entès, sí que, a vegades, es fa una mica feixuc. La part bona és que teniu accés a la descripció detallada dels experiments i els resultats, de manera que no cal cap acte de fe per creure's les conclusions dels treballs.
Molt recomanat per tothom qui té cervell, però no per just abans d'anar a dormir!
Roger R. Hock
Sabíeu que alguns animals tenen por a les alçades des del naixement i d'altres no? Voleu conèixer l'eficàcia de diferents tractament psicològics? Sou conscients de com enganya la memòria? I el millor de tots: sabríeu tornar supersticiosos uns coloms?
Tots aquests, i molts d'altres, son els treballs explicats en aquest llibre, avenços que han canviat la manera d'entendre com funciona el nostre cervell.
Que el tema és apassionant, crec que no us n'he de convèncer, però l'estil del llibre ja és una altra cosa... Cada treball està discutit d'una forma molt acadèmica, i tot i que no té dificultats per ser entès, sí que, a vegades, es fa una mica feixuc. La part bona és que teniu accés a la descripció detallada dels experiments i els resultats, de manera que no cal cap acte de fe per creure's les conclusions dels treballs.
Molt recomanat per tothom qui té cervell, però no per just abans d'anar a dormir!
dimecres, 3 de novembre del 2010
Finalment un best-seller
Els homes que no estimaven les dones
Stieg Larsson
Sí, tothom l'ha llegit, però per què ningú no gosa fer-ne la ressenya? Doncs és difícil dir coses que no hagueu sentit ja. No us penseu, per mi, és dels millors best-sellers que he llegit últimament. Dit això, fa dies que el vaig llegir i ja no el recordo gaire... tampoc no és un llibre que et marqui profundament.
Així que aprofito per comentar-vos la pel·lícula (Millenium) que vam veure després d'haver llegit el llibre. Segueix molt l'argument del llibre, i trobo que els caràcters no estan malament, però te n'adones de la simplicitat d'explicar una història en un parell d'hores. A la pel·lícula tot és tan lineal, que, et dius "això no pot passar així". I realment veus que el llibre té un tempo molt més interessant. Vaja, que entre els dos, us recomano el llibre, que dura més que el llargmetratge, però manté bastant la tensió.
PD. No puc evitar pensar si aquest home cobrava comissió d'Apple, perquè hi ha algunes descripcions d'alguns ibooks tan tècnicament acurades, que semblen un catàleg d'una botiga d'informàtica. Per fer una novel·la realista, cal precisar la freqüencial del processador de l'ordinador que es compra un dels personatges?
Stieg Larsson
Sí, tothom l'ha llegit, però per què ningú no gosa fer-ne la ressenya? Doncs és difícil dir coses que no hagueu sentit ja. No us penseu, per mi, és dels millors best-sellers que he llegit últimament. Dit això, fa dies que el vaig llegir i ja no el recordo gaire... tampoc no és un llibre que et marqui profundament.
Així que aprofito per comentar-vos la pel·lícula (Millenium) que vam veure després d'haver llegit el llibre. Segueix molt l'argument del llibre, i trobo que els caràcters no estan malament, però te n'adones de la simplicitat d'explicar una història en un parell d'hores. A la pel·lícula tot és tan lineal, que, et dius "això no pot passar així". I realment veus que el llibre té un tempo molt més interessant. Vaja, que entre els dos, us recomano el llibre, que dura més que el llargmetratge, però manté bastant la tensió.
PD. No puc evitar pensar si aquest home cobrava comissió d'Apple, perquè hi ha algunes descripcions d'alguns ibooks tan tècnicament acurades, que semblen un catàleg d'una botiga d'informàtica. Per fer una novel·la realista, cal precisar la freqüencial del processador de l'ordinador que es compra un dels personatges?
dijous, 30 de setembre del 2010
Una mica de xafarderia científica
A Short History of Nearly Everything
Bill Bryson
He llegit alguns llibres de Bill Bryson i sempre els he trobat molt distrets. Em va encuriosir que ara s'atrevís amb una història de la ciència sense haver escrit mai divulgació científica. Reconec que no en surt mal parat per ser una tasca tan ambiciosa!
Ell llibre descriu des d'una perspectiva històrica el coneixement que tenim de la matèria, la vida, el planeta Terra, l'Univers i quatre coses més.. Uf! I s'entén bé, no és gens tècnic. A vegades se centra una mica massa en la vida personal dels científics més que en la seva obra. Sobretot, per explicar-ne curiositats i excentricitats. Realment quedem com una mica llunàtics...
El text també insisteix molt en tot allò que encara no se sap. De vegades costa de creure els grans forats que encara queden en el coneixement. D'altres, però, també pot donar l'impressió que no s'ha avançat gaire, cosa que tampoc no seria correcte.
Ah! Jo tinc la edició il·lustrada, que te moltes imatges molt interessants, tot i que la fa poc pràctica per llegir a l'autobús. El problema és que el text és el mateix en totes les edicions, de manera que no treu el profit de poder fer referència a les il·lustracions.
Bill Bryson
He llegit alguns llibres de Bill Bryson i sempre els he trobat molt distrets. Em va encuriosir que ara s'atrevís amb una història de la ciència sense haver escrit mai divulgació científica. Reconec que no en surt mal parat per ser una tasca tan ambiciosa!
Ell llibre descriu des d'una perspectiva històrica el coneixement que tenim de la matèria, la vida, el planeta Terra, l'Univers i quatre coses més.. Uf! I s'entén bé, no és gens tècnic. A vegades se centra una mica massa en la vida personal dels científics més que en la seva obra. Sobretot, per explicar-ne curiositats i excentricitats. Realment quedem com una mica llunàtics...
El text també insisteix molt en tot allò que encara no se sap. De vegades costa de creure els grans forats que encara queden en el coneixement. D'altres, però, també pot donar l'impressió que no s'ha avançat gaire, cosa que tampoc no seria correcte.
Ah! Jo tinc la edició il·lustrada, que te moltes imatges molt interessants, tot i que la fa poc pràctica per llegir a l'autobús. El problema és que el text és el mateix en totes les edicions, de manera que no treu el profit de poder fer referència a les il·lustracions.
dijous, 16 de setembre del 2010
Dissonància Cognitiva
Mistakes were made (but not by me)
Carol Tavris i Elliot Aronson
No us penseu que aquest és un llibre per aprendre a carregar la culpa als altres, al contrari. Però tampoc no és un llibre d'auto-ajuda.
La dissonància cognitiva té lloc quan actuem de forma contradictòria al que creiem. Sovint ho fem conscientment, i busquem raons per justificar-nos. Però el que diu aquesta teoria psicològica, és que inconscientment canviarem una mica el que creiem per resoldre el conflicte.
Un exemple: si ens donen diners per dir una mentida, tradicionalment es pensava que a qui més es pagava, més es creuria la mentida, perquè tindria més estímul per convèncer-se. Passa just al contrari, perquè qui més diners rep pot justificar-se pensant que ho fa per diners, i qui menys en rep, té un conflicte més greu, perquè diu una mentida amb poca recompensa, i se la creu més , insisteixo inconscientment.
Aquest exemple és un estudi de laboratori, però hi ha moltes situacions en que aquest procés fora del nostre control ens porta a agreujar la situació. Conflictes de parella, en els que cada cop busquem més raons per justificar sentir-nos ofesos o atacats (i no al contrari!); o casos de corrupció política, en el que una petita relliscada, ens porta a justificar-la i a veure menys greu el següent petit pas que ens enfonsa una mica més en la corrupció.
El llibre tracta en diferents capítols aquests temes i d'altres, com els conflictes bèl·lics, casos jurídics, temes laborals, etc. Tot i que té un caire de divulgació científica és molt amè i els casos que planteja son interessants perquè sovint ens hi veiem reflectits. Sí, a vegades fa posar-se una mica vermell...
Carol Tavris i Elliot Aronson
No us penseu que aquest és un llibre per aprendre a carregar la culpa als altres, al contrari. Però tampoc no és un llibre d'auto-ajuda.
La dissonància cognitiva té lloc quan actuem de forma contradictòria al que creiem. Sovint ho fem conscientment, i busquem raons per justificar-nos. Però el que diu aquesta teoria psicològica, és que inconscientment canviarem una mica el que creiem per resoldre el conflicte.
Un exemple: si ens donen diners per dir una mentida, tradicionalment es pensava que a qui més es pagava, més es creuria la mentida, perquè tindria més estímul per convèncer-se. Passa just al contrari, perquè qui més diners rep pot justificar-se pensant que ho fa per diners, i qui menys en rep, té un conflicte més greu, perquè diu una mentida amb poca recompensa, i se la creu més , insisteixo inconscientment.
Aquest exemple és un estudi de laboratori, però hi ha moltes situacions en que aquest procés fora del nostre control ens porta a agreujar la situació. Conflictes de parella, en els que cada cop busquem més raons per justificar sentir-nos ofesos o atacats (i no al contrari!); o casos de corrupció política, en el que una petita relliscada, ens porta a justificar-la i a veure menys greu el següent petit pas que ens enfonsa una mica més en la corrupció.
El llibre tracta en diferents capítols aquests temes i d'altres, com els conflictes bèl·lics, casos jurídics, temes laborals, etc. Tot i que té un caire de divulgació científica és molt amè i els casos que planteja son interessants perquè sovint ens hi veiem reflectits. Sí, a vegades fa posar-se una mica vermell...
diumenge, 12 de setembre del 2010
El "tots i totes" és només la punta de l'iceberg...
Ridículament correcte.
El perill totalitari de la correcció política.
Anthony Browne.
Títol original: The Retreat of Reason.
Vaig escollir el llibre, tot i no haver-ne sentit a parlar mai ni conèixer-ne l'autor, perquè em va atreure el títol i perquè el prologuista, Salvador Cardús, per a mi és un cert segell de qualitat. Com que no vaig parar massa atenció al subtítol, bàsicament m'esperava una reflexió coherent i revel.ladora sobre el sentit que té contorsionar la llengua amb noms i frases carregoses per tal que ningú se senti exclòs. És a dir, esperava una reflexió sobre un fenomen bàsicament sociolingüístic.
Ja amb el pròleg, però, vaig adonar-me que la correcció política és un fenomen molt ampli, que va molt més enllà de la inconveniència lingüística, i que està perillosament arrelat a la societat occidental. Si llegiu el llibre, cosa que us recomano, hi trobareu una reflexió entenc que acurada i ben argumentada de fins a quin punt molts dels problemes actuals als Estats Units i Europa occidental vénen donats per la por de dir certes coses i d'encarar-se amb fets que no són els que emocionalment estem preparats per acceptar públicament.
La veritat és que no havia llegit el títol original fins ara, que l'he buscat per posar-lo aquí. I en fer-ho m'he quedat gratament sorpresa, perquè és aquesta exactament la idea principal que m'enduc del llibre: avui en dia, tal i com s'aplica, la correcció política és equivalent a la retirada del raonament. És a dir, equivalent a no pensar, a no qüestionar-se, a no debatre, a no argumentar amb lògica i a partir de fets. A tancar la porta a la descoberta de la veritat. Es diu aviat.
El perill totalitari de la correcció política.
Anthony Browne.
Títol original: The Retreat of Reason.
Vaig escollir el llibre, tot i no haver-ne sentit a parlar mai ni conèixer-ne l'autor, perquè em va atreure el títol i perquè el prologuista, Salvador Cardús, per a mi és un cert segell de qualitat. Com que no vaig parar massa atenció al subtítol, bàsicament m'esperava una reflexió coherent i revel.ladora sobre el sentit que té contorsionar la llengua amb noms i frases carregoses per tal que ningú se senti exclòs. És a dir, esperava una reflexió sobre un fenomen bàsicament sociolingüístic.
Ja amb el pròleg, però, vaig adonar-me que la correcció política és un fenomen molt ampli, que va molt més enllà de la inconveniència lingüística, i que està perillosament arrelat a la societat occidental. Si llegiu el llibre, cosa que us recomano, hi trobareu una reflexió entenc que acurada i ben argumentada de fins a quin punt molts dels problemes actuals als Estats Units i Europa occidental vénen donats per la por de dir certes coses i d'encarar-se amb fets que no són els que emocionalment estem preparats per acceptar públicament.
La veritat és que no havia llegit el títol original fins ara, que l'he buscat per posar-lo aquí. I en fer-ho m'he quedat gratament sorpresa, perquè és aquesta exactament la idea principal que m'enduc del llibre: avui en dia, tal i com s'aplica, la correcció política és equivalent a la retirada del raonament. És a dir, equivalent a no pensar, a no qüestionar-se, a no debatre, a no argumentar amb lògica i a partir de fets. A tancar la porta a la descoberta de la veritat. Es diu aviat.
diumenge, 11 de juliol del 2010
Educar i divertir?
Children's minds
Margaret Donaldson
Quan vaig comprar aquest llibre no em vaig adonar que havia estat escrit el 1978. Quasi mai no compro llibres "antics" de divulgació o assaig, perquè m'agrada pensar que el coneixement avança i que, per tant, el que em pot explicar algú als anys setanta pot haver estat superat, rebatut, o com a mínim, debatut.
Però aquest llibre sembla tocar temes actuals de forma moderna. No és només un llibre sobre la psicologia dels nens, sinó que està enfocat a l'educació a les escoles. I la pregunta que planteja, al '78, crec que no l'hem superada: per què hi ha tan fracàs escolar? O millor, ¿podem ser exigents en els continguts sense crear frustració en una part important dels nens?
L'enfoc es basa en provar de redefinir el que els nens entenen i poden aprendre, matisant molts dels resultats de Piaget. La conclusió principal, és que els nens entenen els problemes de forma contextual, i que els costa aïllar el missatge de l'entorn. Això fa que siguin poc hàbils a resoldre els problemes abstractes que plantejava Piaget, però que els sàpiguen resoldre quan la situació hi porta.
Com aplicar això a l'ensenyament? Aquí crec que l'autora es mulla poc, i que els pedagogs encara tenen molta feina per fer...
Recomanat especialment pels que busquem escola pels nostres fills!
Margaret Donaldson
Quan vaig comprar aquest llibre no em vaig adonar que havia estat escrit el 1978. Quasi mai no compro llibres "antics" de divulgació o assaig, perquè m'agrada pensar que el coneixement avança i que, per tant, el que em pot explicar algú als anys setanta pot haver estat superat, rebatut, o com a mínim, debatut.
Però aquest llibre sembla tocar temes actuals de forma moderna. No és només un llibre sobre la psicologia dels nens, sinó que està enfocat a l'educació a les escoles. I la pregunta que planteja, al '78, crec que no l'hem superada: per què hi ha tan fracàs escolar? O millor, ¿podem ser exigents en els continguts sense crear frustració en una part important dels nens?
L'enfoc es basa en provar de redefinir el que els nens entenen i poden aprendre, matisant molts dels resultats de Piaget. La conclusió principal, és que els nens entenen els problemes de forma contextual, i que els costa aïllar el missatge de l'entorn. Això fa que siguin poc hàbils a resoldre els problemes abstractes que plantejava Piaget, però que els sàpiguen resoldre quan la situació hi porta.
Com aplicar això a l'ensenyament? Aquí crec que l'autora es mulla poc, i que els pedagogs encara tenen molta feina per fer...
Recomanat especialment pels que busquem escola pels nostres fills!
divendres, 9 de juliol del 2010
Catalunya
El camí de la independència
Salvador Cardús
A la vigília d'una manifestació que espero que serveixi d'alguna cosa més que per desfogar-nos tots plegats, us recomano, sense cap mena de reserves o peròs, aquest llibre del Salvador Cardús. I no perquè no se'n puguin trobar, de peròs... sempre es poden matisar coses, sempre podem agafar la lupa i criticar això o allò altre. Però penso que ara estem en un moment que ens demana ser oberts, escoltar, reflexionar i anar tenint discurs.
És un llibre amb tocs d'humor i idees clares que emana maduresa i generositat. A la primera part Cardús presenta, tal i com diu ell mateix, un "pamflet", un argumentari sobre l'independentisme, una reflexió per mi molt acurada de com convé encarar la independència, de com convé pensar en el país que volem. La segona part és un recull d'articles seus, publicats a diversos diaris, que aprofundeixen en diverses de les idees presentades a l'inici del llibre.
Crec que faríem bé d'entrar a fons en la reflexió i els arguments de Cardús, tant si és per acabar-los fent nostres, com per rebatre'ls.
Salvador Cardús
A la vigília d'una manifestació que espero que serveixi d'alguna cosa més que per desfogar-nos tots plegats, us recomano, sense cap mena de reserves o peròs, aquest llibre del Salvador Cardús. I no perquè no se'n puguin trobar, de peròs... sempre es poden matisar coses, sempre podem agafar la lupa i criticar això o allò altre. Però penso que ara estem en un moment que ens demana ser oberts, escoltar, reflexionar i anar tenint discurs.
És un llibre amb tocs d'humor i idees clares que emana maduresa i generositat. A la primera part Cardús presenta, tal i com diu ell mateix, un "pamflet", un argumentari sobre l'independentisme, una reflexió per mi molt acurada de com convé encarar la independència, de com convé pensar en el país que volem. La segona part és un recull d'articles seus, publicats a diversos diaris, que aprofundeixen en diverses de les idees presentades a l'inici del llibre.
Crec que faríem bé d'entrar a fons en la reflexió i els arguments de Cardús, tant si és per acabar-los fent nostres, com per rebatre'ls.
divendres, 11 de juny del 2010
Massa formigues per a mi
The Superorganism: The Beauty, Elegance, and Strangeness of Insect Societies
Bert Hölldobler, Edward O. Wilson
És difícil abandonar un llibre que consideres bo i interessant, però al final he hagut de prendre la decisió, vist que feia mesos que estava passivament abandonat. I és que jo, que sovint em queixo que els llibres de divulgació aprofundeixen poc, aquesta vegada m'he vist superat.
Aquest llibre és un gran treball, però és més a prop d'un llibre de text que d'un de divulgació. Tant per un estil excessivament formal, com per la gran quantitat de cites, com per les il·lustracions, com per la descripció detallada de com varien els nivells hormonals al llarg del cicle de vida d'una formiga... ja m'enteneu.
I em sap greu, perquè la biologia i sociologia d'aquestes bèsties és apassionant, i desperta preguntes sobre l'evolució del sacrifici i de l'altruisme que poden aplicar-se a molts animals socials, com nosaltres. O temes d'intel·ligència social (existeix?) o d'orientació d'éssers tan simples, o de comunicació... però tot plegat és massa dens per llegir-lo abans d'anar a dormir. Potser el torni a agafar quan els fills ja hagin crescut i vagi més descansat. Per ara, les úniques formigues que estudiaré són les que corren pel marbre de la cuina.
Bert Hölldobler, Edward O. Wilson
És difícil abandonar un llibre que consideres bo i interessant, però al final he hagut de prendre la decisió, vist que feia mesos que estava passivament abandonat. I és que jo, que sovint em queixo que els llibres de divulgació aprofundeixen poc, aquesta vegada m'he vist superat.
Aquest llibre és un gran treball, però és més a prop d'un llibre de text que d'un de divulgació. Tant per un estil excessivament formal, com per la gran quantitat de cites, com per les il·lustracions, com per la descripció detallada de com varien els nivells hormonals al llarg del cicle de vida d'una formiga... ja m'enteneu.
I em sap greu, perquè la biologia i sociologia d'aquestes bèsties és apassionant, i desperta preguntes sobre l'evolució del sacrifici i de l'altruisme que poden aplicar-se a molts animals socials, com nosaltres. O temes d'intel·ligència social (existeix?) o d'orientació d'éssers tan simples, o de comunicació... però tot plegat és massa dens per llegir-lo abans d'anar a dormir. Potser el torni a agafar quan els fills ja hagin crescut i vagi més descansat. Per ara, les úniques formigues que estudiaré són les que corren pel marbre de la cuina.
Dedicat als creacionistes
The Greatest Show on Earth: The evidence for evolution
Richard Dawkins
Davant de l'evidència que hi ha un 40% d'americans que creuen que Déu va crear els homes tal com som, fa uns 10.000 anys, qualsevol esforç per divulgar l'evolució es poc. I ull, que n'hi ha un 36% que consideren que Déu va guiar l'evolució de l'home, però, que, com a mínim, creuen que va evolucionar. Certament les dades son menys esgarrifoses aquí, tot i que un 16% d'espanyols diuen que és fals que el ser humà hagi evolucionat.
Si sou d'aquesta minoria que creu en l'evolució, què us pot aportar aquest llibre? A mi m'ha aportat un munt de proves sobre l'evolució. Algunes, tan típiques com els fòssils, d'altres tant originals com l'evolució d'uns bacteris al llarg de vint anys d'estudis constants. I amb la possibilitat de comparar in vivo l'eficiència dels bes-besavis amb els seus nets. Tot escrit amb la fluïdesa habitual d'en Richard Dawkins.
No obstant això, és una mica desesperant aquest rerefons constant de provar de convèncer-nos de l'evidència de l'evolució. I segurament, si hagués anat dirigit a gent interessada en l'evolució hagués pogut saltar-se algunes parts i aprofundir més en altres. Es difícil, però, escriure per les minories...
Richard Dawkins
Davant de l'evidència que hi ha un 40% d'americans que creuen que Déu va crear els homes tal com som, fa uns 10.000 anys, qualsevol esforç per divulgar l'evolució es poc. I ull, que n'hi ha un 36% que consideren que Déu va guiar l'evolució de l'home, però, que, com a mínim, creuen que va evolucionar. Certament les dades son menys esgarrifoses aquí, tot i que un 16% d'espanyols diuen que és fals que el ser humà hagi evolucionat.
Si sou d'aquesta minoria que creu en l'evolució, què us pot aportar aquest llibre? A mi m'ha aportat un munt de proves sobre l'evolució. Algunes, tan típiques com els fòssils, d'altres tant originals com l'evolució d'uns bacteris al llarg de vint anys d'estudis constants. I amb la possibilitat de comparar in vivo l'eficiència dels bes-besavis amb els seus nets. Tot escrit amb la fluïdesa habitual d'en Richard Dawkins.
No obstant això, és una mica desesperant aquest rerefons constant de provar de convèncer-nos de l'evidència de l'evolució. I segurament, si hagués anat dirigit a gent interessada en l'evolució hagués pogut saltar-se algunes parts i aprofundir més en altres. Es difícil, però, escriure per les minories...
dilluns, 7 de juny del 2010
Com llegir poesia?
-->
Casa de Misericòrdia
Joan Margarit
Com llegir-la? Cal una disposició particular, un mètode, una litúrgia? Llegir un poema només cada dia i pair-lo, o uns quants de seguits com si fossin contes? Haurien de dur sempre, els llibres de poesia, un pròleg que fos manual d’ús segons les intencions de l’autor? Al metro o al sofà de casa mig a les fosques amb una copeta a l’altre mà ?
Com que no estic gaire acostumat a la poesia, sóc prudent i em declaro neòfit abans d’expressar l’opinió. Potser el mateix passa amb altres expressions artístiques que manegen codis “borrosos”, com la dansa, certa pintura, l’escultura... No maneguem els significants i el significat se’ns allunya. Llavors és que m’atreveixo poc amb la poesia perquè no m’hi apropo prou ( i a l’inrevés).
Així i tot, en va venir de gust obrir el llibre que va ser “Premio Nacional de Poesia a la mejor obra de 2007 otorgado por el Ministerio de Cultura”. En tres dies , mentre viatjava a la feina i tornava, concentrat i abstret de l’entorn gràcies a la música dels auriculars.
M’ha agradat? Sí, sens dubte. Llenguatge senzill, sense embuts ni recargolades metàfores, sinceritat, univers particular, intens,...
Però trist, molt trist. Margarit hi ensenya el que ha perdut, desolació serena, dolor. Contundent.
El temps passat, l’antic amor que el va abandonar, el dolor per la pèrdua de la seva filla quan tenia trenta anys.... Sobre ella escriu a l’anterior poemari seu titulat Joana. No m’hi he atrevit encara. Potser més endavant. Disposar el ritual per apropar-se a una tristíssima poesia d’un dels autors catalans més rellevants del moment, diuen. Amb totes les precaucions per llegir una bellíssima pena.
“.....En les nits fredes, contemplant les flames, va cremant el que queda del que estima.”
diumenge, 9 de maig del 2010
El nom de cadascú
El teu nom és Olga. Cartes a la meva filla.
Josep Ma. Espinàs
Ed. La Campana, 37a edició
Suposo que alguns de vosaltres l'heu llegit ja. Jo no n'havia tingut l'ocasió, i ara m'alegro d'haver-ho fet. Copio un fragment de la contraportada, que em sembla que diu en bona part el que intentaria dir jo amb paraules pròpies:
"Aquest llibre neix d'una experiència vital. I si s'ha convertit en un clàssic és perquè el seu autor, Josep M. Espinàs, hi aporta unes reflexions sobre la condició humana que no tenen caducitat, al contrari: avui són més necessàries i més estimulants que mai. [...] és un text que renova, constructivament, la visió dels diversos aspectes de la convivència humana i estimula el necessari respecte a la diferència."
Penso que també estimula el respecte a un mateix, a la pròpia singularitat, i que aporta una visió que comparteixo força, al menys teòricament, pel que fa a la p/maternitat.
De totes les frases que m'han obert alguna porta, us en deixo una, per optimista. Quan l'autor parla de l'angoixa que pateixen molts pares de fills subnormals (és l'adjectiu que fa servir ell, no sense dedicar-li una dosi justa de reflexió), comenta que un dels patiments principals és què passarà als seus fills quan els pares ja no hi siguin. Josep Ma Espinàs confessa, sense vanagloriar-se'n en absolut, que a ell això no el preocupa especialment, i afirma:
"La meva fe continua basant-se en les persones de demà -més que en uns diners de demà- i en el progrés de la consciència social."
M'encantaria compartir aquesta fe!
Per cert, lectura molt ràpida, altament compatible amb vides atrafegades :-)
Josep Ma. Espinàs
Ed. La Campana, 37a edició
Suposo que alguns de vosaltres l'heu llegit ja. Jo no n'havia tingut l'ocasió, i ara m'alegro d'haver-ho fet. Copio un fragment de la contraportada, que em sembla que diu en bona part el que intentaria dir jo amb paraules pròpies:
"Aquest llibre neix d'una experiència vital. I si s'ha convertit en un clàssic és perquè el seu autor, Josep M. Espinàs, hi aporta unes reflexions sobre la condició humana que no tenen caducitat, al contrari: avui són més necessàries i més estimulants que mai. [...] és un text que renova, constructivament, la visió dels diversos aspectes de la convivència humana i estimula el necessari respecte a la diferència."
Penso que també estimula el respecte a un mateix, a la pròpia singularitat, i que aporta una visió que comparteixo força, al menys teòricament, pel que fa a la p/maternitat.
De totes les frases que m'han obert alguna porta, us en deixo una, per optimista. Quan l'autor parla de l'angoixa que pateixen molts pares de fills subnormals (és l'adjectiu que fa servir ell, no sense dedicar-li una dosi justa de reflexió), comenta que un dels patiments principals és què passarà als seus fills quan els pares ja no hi siguin. Josep Ma Espinàs confessa, sense vanagloriar-se'n en absolut, que a ell això no el preocupa especialment, i afirma:
"La meva fe continua basant-se en les persones de demà -més que en uns diners de demà- i en el progrés de la consciència social."
M'encantaria compartir aquesta fe!
Per cert, lectura molt ràpida, altament compatible amb vides atrafegades :-)
dimarts, 4 de maig del 2010
Retrat de l’escriptor incipient
-->
París no se acaba nunca
Enrique Vila-Matas
Es tracta d’una novel·la escrita en primera persona que, en paraules del mateix Vila-Matas, revisa irònicament dos anys de la seva joventut. Som als anys setanta, a París. El narrador tracta d’escriure una novel·la de la qual té una idea, un títol i poca cosa més. Vol ser escriptor i té els ulls ben oberts, també les orelles. I també el xec que la seva família li envia cada setmana des de Barcelona.
De Vila-Matas m’agrada que llegir-lo és fàcil, fluid, clar, “com si t’ho expliqués a tu en aquest moment”. I que també en sap molt, en tots els seus escrits les citacions i les referències a altres autors són constants i això al lector li obre la possibilitat d’altres lectures.
Em va començar a agradar aquesta vegada, i cada cop més, quan em vaig adonar que era com seguir el protagonista amb una càmera oculta; les converses “il·lustrades”, els encontres amb “iguals”, les festes parisencament culturelles plenes dels top intelects del moment... La càmera no es perd tampoc el dramàtic moment del full en blanc sobre la taula. Es crea o es copia?, es pregunta ell un dia.
Seguim la seva evolució com a “principiant que reconeix que ho és”. Tant li manquen els consells i tan insegur se sent, que fa cas a tot allò que fa olor d’“art”. Resulta que la persona que li lloga les golfes on viu és Marguerite Duras, ja en l’època un clàssic de la literatura europea. La veu poc, però quan la troba l’efecte li dura vint pàgines. Un dia l’encontre és fortuït, a l’escala, i la Duras, desmenjadament, li etziba “les deu regles que ha de seguir el bon escriptor”... Se les apunta, les memoritza, agafa els fulls que té escrits i compara... Quin pal! Això que ella diu, ho té la meva novel·la?... No? I això altre?... És així com la càmera es fa petita i es fica dins l’esperit del principiant i anem tenint notícia dels seus dubtes, les seves esperances i les seves pors. Mai sense perdre l’humor, que de vegades frega el sarcasme. Que se’n riu d’ell mateix no en tenim dubte, des del començament. Ell és a París tractant d’imitar la vida bohèmia d’un dels seus referents literaris del moment, Ernest Hemingway. I ho posa en pràctica, de vegades patèticament; cap problema. Si la novel·la és o no una autobiografia, ho contesta l’autor al seu web (www.enriquevilamatas.com, una visita que recomano):
“En realidad, [es] un intento de darles a mis lectores alguna notícia verdadera de mí. Pero todo esto disfrazado bajo la idea de que el libro es un fragmento de la novela de mi vida en el que todo es verdad porque todo está inventado, pues a fin de cuentas un relato autobiográfico es una ficción entre muchas posibles”.
Vull dir finalment que, pels crítics de La Vanguardia, París no se acaba nunca és la sisena de les cinquanta millors novel·les de la dècada (28 de desembre de 2009). Davant seu hi ha Roberto Bolaño, Richard Ford, Haruki Murakami, Mario Vargas Llosa i Javier Cercas.
Quan s’acaba dius: Oh!, no n’hi ha més?
dilluns, 12 d’abril del 2010
Un llibre del passat sobre el futur, ja passat...
1984
George Orwell
És interessant de veure la por que tenia Orwell de veure un món dominat per superpotències dictatorials, estil la URSS, anys després que aquesta hagi desaparegut. Igual com a la taronja mecànica, a 1984, el poder dels governs és pràcticament absolut. Que diferent del que en realitat ha passat! A mi em sembla que cada cop les empreses posen més pressions als governs. I que diferent també aquest món imaginat amb només tres països!
En canvi, la visió que el control de la informació és cada cop més rellevant sí que em sembla que es pot aplicar a la nostra societat. I de fet, crec que Orwell no es va adonar que controlar la població per la força requereix molts més esforços que modular-la amb les formes més subtils que tenim actualment.
Vaja, que com podeu veure, és un llibre que fa pensar força, i que és interessant de llegir ara, tants anys després que fos escrit. Ara, que ningú no recorda que el Gran Germà és una creació d'aquest llibre. Val a dir, però, que l'estil m'ha semblat una mica lent, encarcarat. A mi no m'ha enganxat fins passada la meitat del llibre. Deu ser l'estil del 1984...
George Orwell
És interessant de veure la por que tenia Orwell de veure un món dominat per superpotències dictatorials, estil la URSS, anys després que aquesta hagi desaparegut. Igual com a la taronja mecànica, a 1984, el poder dels governs és pràcticament absolut. Que diferent del que en realitat ha passat! A mi em sembla que cada cop les empreses posen més pressions als governs. I que diferent també aquest món imaginat amb només tres països!
En canvi, la visió que el control de la informació és cada cop més rellevant sí que em sembla que es pot aplicar a la nostra societat. I de fet, crec que Orwell no es va adonar que controlar la població per la força requereix molts més esforços que modular-la amb les formes més subtils que tenim actualment.
Vaja, que com podeu veure, és un llibre que fa pensar força, i que és interessant de llegir ara, tants anys després que fos escrit. Ara, que ningú no recorda que el Gran Germà és una creació d'aquest llibre. Val a dir, però, que l'estil m'ha semblat una mica lent, encarcarat. A mi no m'ha enganxat fins passada la meitat del llibre. Deu ser l'estil del 1984...
diumenge, 11 d’abril del 2010
Dos homes i un país
Carretero. Retrat d'un metge que fa política
Francesc Orteu
L'he llegit d'una tirada i ha estat un veritable plaer. Com qui no vol la cosa he descobert no només un Joan Carretero digne de conèixer, sinó també un autor, Francesc Orteu, que des de la seva perspectiva d'observador diu molt sense aparentment dir res. I ho diu molt bé. Amb puntes de poesia entre escepticisme polític, Orteu ens aproxima a Carretero, un personatge que al principi li fa mandra però que el sedueix des de la distància. I és que Orteu comença a conèixer el metge que fa política parlant només amb gent del seu entorn, i no és fins que se sent atret pel personatge que ha de retratar que el llegeix i hi conversa directament.
Dos homes d'una qualitat professional i humana molt sanes. Dos homes que toquen de peus a terra. Un gust.
És possible que algú li retregui que el llibre està ple d'anècdotes, però és que les anècdotes són la vida mateixa... diguem que els fets valen més que mil paraules.
Si us interessa Carretero, llegiu-lo. Si us fastigueja, llegiu-lo. Si us és indiferent, llegiu-lo. Tres hores i mitja.
Francesc Orteu
L'he llegit d'una tirada i ha estat un veritable plaer. Com qui no vol la cosa he descobert no només un Joan Carretero digne de conèixer, sinó també un autor, Francesc Orteu, que des de la seva perspectiva d'observador diu molt sense aparentment dir res. I ho diu molt bé. Amb puntes de poesia entre escepticisme polític, Orteu ens aproxima a Carretero, un personatge que al principi li fa mandra però que el sedueix des de la distància. I és que Orteu comença a conèixer el metge que fa política parlant només amb gent del seu entorn, i no és fins que se sent atret pel personatge que ha de retratar que el llegeix i hi conversa directament.
Dos homes d'una qualitat professional i humana molt sanes. Dos homes que toquen de peus a terra. Un gust.
És possible que algú li retregui que el llibre està ple d'anècdotes, però és que les anècdotes són la vida mateixa... diguem que els fets valen més que mil paraules.
Si us interessa Carretero, llegiu-lo. Si us fastigueja, llegiu-lo. Si us és indiferent, llegiu-lo. Tres hores i mitja.
dissabte, 27 de març del 2010
Tastet d'independència
Crònica de la Independència
Patricia Gabancho
Heu olorat mai un guisadet suculent que fa xup-xup a casa dels veïns? Us heu aturat a l’escala, a gaudir de la flaire de l’àpat que no us podreu cruspir?
Doncs això… tastet d’independència, el plaer de l’olor, la nostàlgia del que no saps si mai podràs posar-te a la boca i mastegar amb els cinc sentits per acabar sentint la satisfacció de la panxa plena. Per mi, sentir l’olor val la pena. Esperem que algun dia pugui llepar-me els dits amb el guisat.
M’ha agradat llegir aquesta Crònica de la Independència. Té coses encertadíssimes, molt divertides, i d’altres que semblen més una apologia de la societat perfecta que per mi patina una mica… però és igual, un munt de coses a partir de les quals pots reflexionar sobre la independència, la nostra cultura, i la societat en general.
De la Patricia Gabancho havia llegit fa un parell d’anys El preu de ser catalans que, com a reflexió, recomano més que la Crònica. A nivell culinari, però, mil vegades aquesta oloreta de guisat que aquell anar empassant dosis de realitat que feia mal de panxa!
dilluns, 8 de març del 2010
Cortázar no s'acaba mai
Cuentos completos (dos volums)
Julio Cortázar
Hola a tots! Primerament,vull agrair la Clara que m’hagi convidat a compartir lectures en aquest bloc. Ja he vist el que heu llegit darrerament i he pres nota d’uns quants títols, els que, a la manera de Calvino, serien “ la llista de libres que has llegir sí o sí...”
Per el debut he triat Julio Cortázar,“uno de los representantes del realismo mágico en la literatura hispanoamericana ”, com el defineixen els que no l’han llegit.
Ell va morir fa 26 anys, un dotze de febrer, i ho vaig saber mentre començava a fer la mili. Un annus horribilis per a mi, per aquestes dues qüestions, i d'altres més.
La meva primera proposta, doncs, ve de lluny i la faig per unes quantes raons que passo a explicar-vos amb molt de gust.
a) Els contes del Cortázar són dels que, un cop llegits, m’han acompanyat sempre, no tant per allò de “lectura reincident” (hi torno sempre que hi puc) sinó pel record que alguns et deixen vésasaberaquinracódelcervell.
b) Per mi, la majoria són tan bons que he tirat pel dret triant els Cuentos Completos. Més avall us en dic uns quants de preferits.
c) La tercera raó es que, quan n’acabes un, potser tens la impressió d’haver-te nodrit, com qui s’ha cruspit una bona escudella i l’has de pair. No tant per feixuc, que seria la narració acumulativa i gratuïta que fan alguns escriptors, sinó per la riquesa d’imatges, evocacions, sensacions i associacions, en forma d’ingredients mesurats.
d) I potser el relat o un tros et durarà uns quants dies, com quan has vist una bona pel•lícula.
e) Finalment, per mi llegir-lo és entrar en el seu món particular (de vegades es nota que s’ho passava pipa), i això ja és prou com per qualificar-lo 1A (uno a), com qualificava els tops una amiga colombiana.
Contes com el de l’home que no pot evitar plantar-se cada dia davant la peixera de l’aquari i mirar (“Axolotl”). O el que lliga el destí del protagonista d’un relat amb el destí de qui ho llegeix (“Continuidad de los parques”). I això que és típic en ell, te n’adones, en dues frases, al final... Com, com? Com ha anat, això?
O els que directament et posen davant l’angoixa (“Casa tomada” o “No se culpe a nadie”). Però també els relats que et fan somriure o,directament riure, com els que recullen els llibres Historias de cronopios i Un tal Lucas.
Acabo precisament amb un conte d’aquest darrer llibre, el més curt que li conec:
“Amor 77”
Y despues de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.
Julio Cortázar
Hola a tots! Primerament,vull agrair la Clara que m’hagi convidat a compartir lectures en aquest bloc. Ja he vist el que heu llegit darrerament i he pres nota d’uns quants títols, els que, a la manera de Calvino, serien “ la llista de libres que has llegir sí o sí...”
Per el debut he triat Julio Cortázar,“uno de los representantes del realismo mágico en la literatura hispanoamericana ”, com el defineixen els que no l’han llegit.
Ell va morir fa 26 anys, un dotze de febrer, i ho vaig saber mentre començava a fer la mili. Un annus horribilis per a mi, per aquestes dues qüestions, i d'altres més.
La meva primera proposta, doncs, ve de lluny i la faig per unes quantes raons que passo a explicar-vos amb molt de gust.
a) Els contes del Cortázar són dels que, un cop llegits, m’han acompanyat sempre, no tant per allò de “lectura reincident” (hi torno sempre que hi puc) sinó pel record que alguns et deixen vésasaberaquinracódelcervell.
b) Per mi, la majoria són tan bons que he tirat pel dret triant els Cuentos Completos. Més avall us en dic uns quants de preferits.
c) La tercera raó es que, quan n’acabes un, potser tens la impressió d’haver-te nodrit, com qui s’ha cruspit una bona escudella i l’has de pair. No tant per feixuc, que seria la narració acumulativa i gratuïta que fan alguns escriptors, sinó per la riquesa d’imatges, evocacions, sensacions i associacions, en forma d’ingredients mesurats.
d) I potser el relat o un tros et durarà uns quants dies, com quan has vist una bona pel•lícula.
e) Finalment, per mi llegir-lo és entrar en el seu món particular (de vegades es nota que s’ho passava pipa), i això ja és prou com per qualificar-lo 1A (uno a), com qualificava els tops una amiga colombiana.
Contes com el de l’home que no pot evitar plantar-se cada dia davant la peixera de l’aquari i mirar (“Axolotl”). O el que lliga el destí del protagonista d’un relat amb el destí de qui ho llegeix (“Continuidad de los parques”). I això que és típic en ell, te n’adones, en dues frases, al final... Com, com? Com ha anat, això?
O els que directament et posen davant l’angoixa (“Casa tomada” o “No se culpe a nadie”). Però també els relats que et fan somriure o,directament riure, com els que recullen els llibres Historias de cronopios i Un tal Lucas.
Acabo precisament amb un conte d’aquest darrer llibre, el més curt que li conec:
“Amor 77”
Y despues de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Petites grans pèrdues
Miscarriage. Women sharing from the heart.
Marie Allen i Shelly Marks
L’avortament espontani (és a dir, la pèrdua d’un bebé durant les 20 primeres setmanes de gestació) és una experiència sovint devastadora per les dones que la viuen. El fet que sigui una pèrdua invisible per a la majoria de gent, i altament incompresa per molts (inclosos professionals del món de la ginecologia i l’obstetrícia) fa que l’experiència sigui doblement difícil. No només has de conviure amb una angoixa i una tristor enormes, sovint desbordants, sinó que el silenci i els comentaris de la societat en general (per bé que ben intencionats) fan que et pensis sense dret o justificació de viure el dol que sents. Tu mateixa, com a part que ets d’aquesta societat, t’arribes a retreure la intensitat i la durada del dol.
Aquest llibre explica, de forma molt clara, molt respectuosa, i gens melodramàtica, què significa per a moltes dones la pèrdua del seu fill quan encara no ha nascut, quan els altres (metges, amics, família) el consideren només un grapat de cèl.lules. Explica la intensitat, explica les reaccions, explica els sentiments… dóna lloc a la pèrdua, la dimensiona. I ho fa a partir de l’estudi de 100 entrevistes a dones que van viure aquesta experiència, entre 9 dies i 39 anys abans de l’entrevista. Dones que tenen fills i dones que no, dones que també han perdut fills nascuts, dones que no volien l’embaràs, dones que han tingut un avortament i dones que n'han tingut molts... mostra la varietat de sentiments i reaccions, algunes de les quals jo he trobat sorprenents. Però sobretot, presenta uns elements comuns que demostren que la pèrdua no és en absolut trivial, i que es viu doblement malament per la incomprensió de la societat. Ignorar una pena, minimitzar-la (“només eren unes cèl.lules”) o positivitzar-la (“ha estat per bé”, “la naturalesa és molt sàvia”) sovint només fa que augmentar-la.
El llibre parla també de la diferència entre els pares i les mares, i dedica algunes pàgines als amics i als metges. Jo he trobat especialment interessant la reflexió que fa sobre els sentiments i com tractar-los, i del dol en general, de què significa, de com es viu, de com de mica en mica la tristor minva i t’allibera.
Per mi ha estat un llibre enormement reconfortant perquè m’ha justificat tot el meu dolor. Cada un dels meus sentiments i pensaments. M’ha situat tot el que he passat i m’ha avisat del que segurament encara he de passar. Si hagués trobat aquest llibre fa uns anys, penso que hauria sabut viure de forma diferent cada una de les nostres pèrdues, que ara encara em fan mal, i que tinc aferrades al cor.
Entenc que un no es deleixi per llegir un llibre com aquest, però jo us el recomano igualment. Si més no, potser algun dia el recomanareu a algú que el pugui necessitar. És el meu petit granet de sorra per fer que aquestes petites morts, aquestes grans pèrdues, siguin una miqueta menys invisibles. I que el dol que les acompanya sigui una miqueta més comprès.
PS en anglès, perquè en català i castellà no he sabut trobar res... entre altres coses perquè tenim la mala sort que la paraula avortament es refereix tant a les pèrdues espontànies com a les induïdes, cosa que fa que quan et poses a buscar informació trobes bàsicament literatura sobre els avortaments induïts, que és segurament l’última cosa que tens ganes de llegir!
e-llegit i e-escrit
Llegir i escriure per viure.
Montserrat Fons Esteve
Aquest és un llibre adreçat a mestres però que a mi m'ha interessat molt i que recomano sense reserves a tots aquells que estigueu a prop de nens i nenes en edat d'aprendre a llegir i escriure. Jo d'aquesta lectura m'enduc dues coses importants: una reflexió general sobre què vol dir llegir i escriure, i una imatge sobre l'activitat a les aules de parvulari i principis de primària que difereix del que vaig viure jo fa més de 30 anys.
Per una banda, la reflexió que es fa sobre el procés de lectura i escriptura com a processos globals (òbviament infinitament més rics i complexos que la simple codificació i descodificació del missatge), i sobre el seu aprenentage, m'ha interessat ja de per si. No és que digui res de l'altre món, res que ningú que hagi reflexionat mínimament sobre què vol dir llegir no pugui concloure, però a mi m'ha interessat. A un nivell més pràctic, m'ha servit per donar-me idees sobre com explicar contes, i per ser conscient de la importància d'explicar-ne. No n'explicaré més ni menys, no en compraré més ni menys, però ara tinc més clars uns perquès que senzillament donava per fets.
Per altra banda, el llibre m'ha donat per fi una resposta a una pregunta que feia temps que em rondava pel cap. Les mestres de parvulari sovint diuen "ens passem el dia llegint, tenim un munt d'ocasions per llegir i escriure: quan escrivim la data, quan passem llista...". Francament, a mi em semblava molt limitadet, això de passar llista i escriure la data cada dia! Aquest llibre m'ha servit per visualitzar el que es fa (o es pot fer) realment a l'aula, i per ser conscient de tota la feina que hi ha darrere les notes que porten els nens de cinc anys a casa, plenes de faltes i de lletres que ballen pel full. Són una meravella!! També m'ha agradat veure molts exemples de converses entre nanos, i entre nanos i la mestra.
Jo me l'he llegit tot, però tampoc no cal... el llibre està estructurat en tres parts, una amb el marc teòric, una segona amb una reflexió sobre els components de la interacció pedagògica, i una tercera amb propostes d'activitats (il.lustrades amb exemples reals) per treballar l'ús pràctic, l'ús científic i l'ús literari del llenguatge. Aquesta tercera part es pot llegir molt a la carta, saltant d'un cas a un altre, triant el que et ve més de gust.
Montserrat Fons Esteve
Aquest és un llibre adreçat a mestres però que a mi m'ha interessat molt i que recomano sense reserves a tots aquells que estigueu a prop de nens i nenes en edat d'aprendre a llegir i escriure. Jo d'aquesta lectura m'enduc dues coses importants: una reflexió general sobre què vol dir llegir i escriure, i una imatge sobre l'activitat a les aules de parvulari i principis de primària que difereix del que vaig viure jo fa més de 30 anys.
Per una banda, la reflexió que es fa sobre el procés de lectura i escriptura com a processos globals (òbviament infinitament més rics i complexos que la simple codificació i descodificació del missatge), i sobre el seu aprenentage, m'ha interessat ja de per si. No és que digui res de l'altre món, res que ningú que hagi reflexionat mínimament sobre què vol dir llegir no pugui concloure, però a mi m'ha interessat. A un nivell més pràctic, m'ha servit per donar-me idees sobre com explicar contes, i per ser conscient de la importància d'explicar-ne. No n'explicaré més ni menys, no en compraré més ni menys, però ara tinc més clars uns perquès que senzillament donava per fets.
Per altra banda, el llibre m'ha donat per fi una resposta a una pregunta que feia temps que em rondava pel cap. Les mestres de parvulari sovint diuen "ens passem el dia llegint, tenim un munt d'ocasions per llegir i escriure: quan escrivim la data, quan passem llista...". Francament, a mi em semblava molt limitadet, això de passar llista i escriure la data cada dia! Aquest llibre m'ha servit per visualitzar el que es fa (o es pot fer) realment a l'aula, i per ser conscient de tota la feina que hi ha darrere les notes que porten els nens de cinc anys a casa, plenes de faltes i de lletres que ballen pel full. Són una meravella!! També m'ha agradat veure molts exemples de converses entre nanos, i entre nanos i la mestra.
Jo me l'he llegit tot, però tampoc no cal... el llibre està estructurat en tres parts, una amb el marc teòric, una segona amb una reflexió sobre els components de la interacció pedagògica, i una tercera amb propostes d'activitats (il.lustrades amb exemples reals) per treballar l'ús pràctic, l'ús científic i l'ús literari del llenguatge. Aquesta tercera part es pot llegir molt a la carta, saltant d'un cas a un altre, triant el que et ve més de gust.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)