1984
George Orwell
És interessant de veure la por que tenia Orwell de veure un món dominat per superpotències dictatorials, estil la URSS, anys després que aquesta hagi desaparegut. Igual com a la taronja mecànica, a 1984, el poder dels governs és pràcticament absolut. Que diferent del que en realitat ha passat! A mi em sembla que cada cop les empreses posen més pressions als governs. I que diferent també aquest món imaginat amb només tres països!
En canvi, la visió que el control de la informació és cada cop més rellevant sí que em sembla que es pot aplicar a la nostra societat. I de fet, crec que Orwell no es va adonar que controlar la població per la força requereix molts més esforços que modular-la amb les formes més subtils que tenim actualment.
Vaja, que com podeu veure, és un llibre que fa pensar força, i que és interessant de llegir ara, tants anys després que fos escrit. Ara, que ningú no recorda que el Gran Germà és una creació d'aquest llibre. Val a dir, però, que l'estil m'ha semblat una mica lent, encarcarat. A mi no m'ha enganxat fins passada la meitat del llibre. Deu ser l'estil del 1984...
dilluns, 12 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
Dos homes i un país
Carretero. Retrat d'un metge que fa política
Francesc Orteu
L'he llegit d'una tirada i ha estat un veritable plaer. Com qui no vol la cosa he descobert no només un Joan Carretero digne de conèixer, sinó també un autor, Francesc Orteu, que des de la seva perspectiva d'observador diu molt sense aparentment dir res. I ho diu molt bé. Amb puntes de poesia entre escepticisme polític, Orteu ens aproxima a Carretero, un personatge que al principi li fa mandra però que el sedueix des de la distància. I és que Orteu comença a conèixer el metge que fa política parlant només amb gent del seu entorn, i no és fins que se sent atret pel personatge que ha de retratar que el llegeix i hi conversa directament.
Dos homes d'una qualitat professional i humana molt sanes. Dos homes que toquen de peus a terra. Un gust.
És possible que algú li retregui que el llibre està ple d'anècdotes, però és que les anècdotes són la vida mateixa... diguem que els fets valen més que mil paraules.
Si us interessa Carretero, llegiu-lo. Si us fastigueja, llegiu-lo. Si us és indiferent, llegiu-lo. Tres hores i mitja.
Francesc Orteu
L'he llegit d'una tirada i ha estat un veritable plaer. Com qui no vol la cosa he descobert no només un Joan Carretero digne de conèixer, sinó també un autor, Francesc Orteu, que des de la seva perspectiva d'observador diu molt sense aparentment dir res. I ho diu molt bé. Amb puntes de poesia entre escepticisme polític, Orteu ens aproxima a Carretero, un personatge que al principi li fa mandra però que el sedueix des de la distància. I és que Orteu comença a conèixer el metge que fa política parlant només amb gent del seu entorn, i no és fins que se sent atret pel personatge que ha de retratar que el llegeix i hi conversa directament.
Dos homes d'una qualitat professional i humana molt sanes. Dos homes que toquen de peus a terra. Un gust.
És possible que algú li retregui que el llibre està ple d'anècdotes, però és que les anècdotes són la vida mateixa... diguem que els fets valen més que mil paraules.
Si us interessa Carretero, llegiu-lo. Si us fastigueja, llegiu-lo. Si us és indiferent, llegiu-lo. Tres hores i mitja.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)