Claroscuro del Universo
Mariano Moles Villamate
Un viaje al Cosmos en 52 semanas
Varis autors
Aquests són dos llibres editats pel CSIC, així que faig propaganda de "casa meva". Els dos són de divulgació d'astronomia, i per això els poso en el mateix bloc. La diferencia principal és que el primer és un text continu i el segon és un recull d'articles que es van publicar durant 52 setmanes.
Els dos volums contenen imatges de gran qualitat de galàxies i planetes, però el que realment impressiona és quan parlen de la magnitud de l'Univers. Imaginar que té uns 14.000 milions d'anys, encara és possible. Pensar que encara veiem radiació de quan tenia 300.000 anys, és difícil de creure (i la podem veure per la tele!) Però pensar que en una sola galàxia pot haver-hi més de mil milions d'estrelles i que de galàxies n'hi ha més de cent mil milions quasi fa vertigen. Penseu només quants possibles planetes poden exisistir... I això no és tot: aquestes galàxies, les seves estrelles, els forats negres i els seus planetes, que comencem a conèixer, només representen un 4% de tot allò que hi ha a l'Univers. La resta és completament desconeguda. I per completament vull dir que no està feta d'àtoms, ni d'electrons, ni de protons i neutrons, ni de quarks, ni de res que sapiguem què és. Som ben poca cosa, oi? Però tenir el privilegi de poder començar-ho a entendre em sembla un luxe que no podem deixar passar.
Dels dos volums, a mi, m'ha agradat més el claroscuro, perquè explica millor les coses i entra més en detall. La part del final és una mica complexa, però és que el teixit de què està fet l'Univers, sembla que també ho és... Si teniu intenció de llegir-lo sencer, agafeu el "claroscuro", si només voleu fullejar-lo una mica, potser el "viaje" és més adequat. La bona notícia és que abans de decidir-vos podeu consultar-los en pdf a aquestes direccions:
Claroscuro del Universo
Un viaje al Cosmos en 52 semanas
però si us interessen, valen només 15€, i per Nadal us els puc treure per la meitat! Què? Ens capbussem a l'Univers?
dimecres, 30 de setembre del 2009
dimecres, 9 de setembre del 2009
Sud d'Itàlia, als anys 30.
Crist s'ha aturat a Èboli
Carlo Levi
És d'aquests llibres que costa criticar, perquè és bo, i molt ben escrit, però al final se m'ha fet pesat...
Carlo Levi descriu les seves vivències com a deportat a Grassano, un poblet de la "Itàlia profunda". La descripció del paisatge, la manera de viure de la gent, i sobretot, la seva mentalitat, és perfecte. M'ha ajudat molt a entedre el contrast nord-sud que ja vam veure com a turistes. I hi ha també moments que pots tancar els ulls i situar-te de cop en aquella vida rural, perquè la narració és acurada, pero fluïda. M'ha recordat una mica Saramago. Tot i això, aquella apatia estival que transmet, aquesta percepció que res no canvia ni pot canviar, fa que et saltis quatre pagines i que, de fet, ni te n'adonis. Per això dic que se m'ha fet una mica llarg.
Recomanat doncs als amants de lectures profundes, detallistes i relaxades, però no als lectors una mica impacients.
PD. Malgrat el títol, el llibre no té res a veure amb la religió. Parla és clar, de com la viuen en aquelles contrades, però el títol en si, vindria a dir "allà on Crist va perdre l'espardenya".
Carlo Levi
És d'aquests llibres que costa criticar, perquè és bo, i molt ben escrit, però al final se m'ha fet pesat...
Carlo Levi descriu les seves vivències com a deportat a Grassano, un poblet de la "Itàlia profunda". La descripció del paisatge, la manera de viure de la gent, i sobretot, la seva mentalitat, és perfecte. M'ha ajudat molt a entedre el contrast nord-sud que ja vam veure com a turistes. I hi ha també moments que pots tancar els ulls i situar-te de cop en aquella vida rural, perquè la narració és acurada, pero fluïda. M'ha recordat una mica Saramago. Tot i això, aquella apatia estival que transmet, aquesta percepció que res no canvia ni pot canviar, fa que et saltis quatre pagines i que, de fet, ni te n'adonis. Per això dic que se m'ha fet una mica llarg.
Recomanat doncs als amants de lectures profundes, detallistes i relaxades, però no als lectors una mica impacients.
PD. Malgrat el títol, el llibre no té res a veure amb la religió. Parla és clar, de com la viuen en aquelles contrades, però el títol en si, vindria a dir "allà on Crist va perdre l'espardenya".
dijous, 3 de setembre del 2009
Que difícil és entendre el món!
How babies Think (The Scientist in the Crib, als USA)
Alison Gopnik, Patricia K Kuhl, Andrew Meltzoff
Molt interessant pels que som pares, però no només per aquests. Explica com els nens arriben a entrendre el món, tractant tres temes essencials: com entenen l'altra gent, com veuen el món físic i com aprenen el llenguatge. La gràcia és que les explicacions estan basades en experiments que han fet amb nens. Els no-científics no patiu: l'estil es molt fluïd i fins i tot amb tocs ironics. L'estil es força diferent al de "The Baby in the Mirror", que tracta sobre el mateix. Aquest últim es més "poètic", ja que prova de descriure les sensacions, percepcions i idees del món que tenen els nens des del seu punt de vista (però també basat en experiments de psicologia del desenvolupament). A mi m'ha agradat més el "How Babies Think".
No us penseu que es una guia per com educar els fills. De fet, emfatitza que ja estem biologicament preparats per a educar-los! Tot i això, ajuda a entendre alguns dels comportament dels nostres nens. El text recalca la dificultat de la tasca que han de fer els nens, com ara aprendre un llenguatge quan no en saps cap. I quina part sembla ser genètica i quina apresa.
Com a científic m'ha agradat que digui que els nens són com científics, que creen teories, i les contrasten amb els experiments que fan. Els experiments són els seus jocs i la interacció amb nosaltres. De fet, el que al final diu és que els científics som encara com nens, que aprofitem els mecanismes biològics que tenen ells per aprendre, per seguir experimentant.
Els missatge no només és pels científics professionals. Tots els adults hauríem de tenir la capacitat de questionar-nos i reconstruir les nostres teories i concepcions del món i de la gent; i tenir la curiositat per seguir experimentant i aprenent.
Alison Gopnik, Patricia K Kuhl, Andrew Meltzoff
Molt interessant pels que som pares, però no només per aquests. Explica com els nens arriben a entrendre el món, tractant tres temes essencials: com entenen l'altra gent, com veuen el món físic i com aprenen el llenguatge. La gràcia és que les explicacions estan basades en experiments que han fet amb nens. Els no-científics no patiu: l'estil es molt fluïd i fins i tot amb tocs ironics. L'estil es força diferent al de "The Baby in the Mirror", que tracta sobre el mateix. Aquest últim es més "poètic", ja que prova de descriure les sensacions, percepcions i idees del món que tenen els nens des del seu punt de vista (però també basat en experiments de psicologia del desenvolupament). A mi m'ha agradat més el "How Babies Think".
No us penseu que es una guia per com educar els fills. De fet, emfatitza que ja estem biologicament preparats per a educar-los! Tot i això, ajuda a entendre alguns dels comportament dels nostres nens. El text recalca la dificultat de la tasca que han de fer els nens, com ara aprendre un llenguatge quan no en saps cap. I quina part sembla ser genètica i quina apresa.
Com a científic m'ha agradat que digui que els nens són com científics, que creen teories, i les contrasten amb els experiments que fan. Els experiments són els seus jocs i la interacció amb nosaltres. De fet, el que al final diu és que els científics som encara com nens, que aprofitem els mecanismes biològics que tenen ells per aprendre, per seguir experimentant.
Els missatge no només és pels científics professionals. Tots els adults hauríem de tenir la capacitat de questionar-nos i reconstruir les nostres teories i concepcions del món i de la gent; i tenir la curiositat per seguir experimentant i aprenent.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)