Deixar fluir

Un viatge sentimental

Laurence Sterne

He passat molt bons moments amb aquesta massa curta obra de Laurence Stern (Clonmel, Irlanda 1713- Londres, 1768) un dels reconeguts fundadors de la novel·la moderna, sobre tot per “La vida i opinions del cavaller Tristram Shandy” publicada per entregues des del gener de 1760 fins el 1767. El viatge per França i Itàlia, començat el 1765, havia de ser de quatre parts però va morir abans d’acabar les dues últimes.

Es tracta que coneguem, en primera persona, el que li va passant a un dels personatges que recupera del Tristram, el mossèn Yorick. Ja ens hi posa en antecedents el preciós pròleg que va escriure Virginia Wolf el 1932 i que el traductor Joaquim Mallafré , va conservar.

Aviat t‘endinses al segle XVIII i en les intencions del capellà que fa el seu itinerari amb un objectiu final però deixant obertes les etapes, un plantejament que fan alguns viatgers; deixar que les coses passin, sense atabalar-se, que tot esdevingui, amb un punt d’ingenuïtat però molts de picardia. I així es va trobant amb personatges i “propostes”. Diàlegs subtils, insinuants, divertits, com el galanteig eròtic festiu que li fa a la venedora de guants. Però, ep! Sterne no t’ho descriu fins el final, t’ho has d’imaginar. Au.

Un seguit de situacions i d’encontres, Yorick ho té molt clar, com si el conegués, un proverbi sintoista; “Si es donen les condicions ho faig, si no es donen, les faig”.

N'estas segur?

On Being Certain: Believing You Are Right Even When You're Not
Robert Burton
Aquest és un dels llibres que no m'han enganxat, tot i que he de reconèixer que és bo. O que hi ha idees interessants. Potser l'autor s'ha cregut massa el leitmotif del llibre i li ha faltat el convenciment que tenia raó. Un d'aquells llibres que, quan el recomences dius "oh! però si està bé", però que un altre dia el tornes a posar de suplent quan et compres una novetat.
I el tema és absolutament fascinant: com sabem el que sabem. Però no sobre especulacions metafísiques _molt respectables també_ sinó provant d'entendre com funciona la nostra ment. La conclusió, tot i que fa por, l'hauríem de tenir tots present: la certesa és una sensació, com l'alegria o el malestar, no pas l'estat final d'un procés de raonament, com inconscientment esperaríem. El problema del llibre és que en aquest afany de qüestionar el coneixement tan bon punt critica els fanatismes com el raonament científic, i no acaba de quedar clar si els posa dins del mateix sac o què en pensa de cadascun d’ells. Potser l’hauria de tornar a llegir. No n'estic segur...

Relativiat massa descafeïnada

Why does E=mc²?
Brian Cox & Jeff Forshaw
Siguem realistes: si un text sobre relativitat ha d’explicar què és una arrel quadrada, tenim un problema. No és només que això hauria de formar part de la cultura general, és que em costa de creure que algú que no sap què és una arrel quadrada compri mai un llibre titulat Why does E=mc²? De fet el llibre està ben escrit i explica sense fórmules tots els conceptes de la relativitat restringida i alguns de la relativitat general, però que s’hagi de disculpar cada cop que surt una fórmula matemàtica extremadament simple, m’ha fet distanciar bastant del suposat lector d’aquest llibre (britànic, per cert, no americà). I segueixo pensant-hi: no sé pas qui tenien en ment els autors quan el van escriure...

Regust àcid, memòria dolça

LA BICICLETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies

Tornar a llegir Sergi Pàmies. Em preguntava abans de començar si continuaria el camí més aviat seriós iniciat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes?. Em va encantar aquell llibre "empassat" en una nit de vetlla hospitalària de la meva mare fa dos anys. És la família la que torna estar present en alguns relats de La bicicleta estàtica. La família i la parella. Relats seriosos la majoria, amb el segell àcid característic de l’autor. Alguns explícitament biogràfics. Tancament d’assumptes pendents amb els pares, amb el pare; don Gregorio Lopez Raimundo, dirigent del PSUC. Vull ressaltar dos relats: Les cançons que li agradaven a Lenin o com tancar el pis dels pares “sense víctimes”, i sobretot el conte El mapa de la curiositat o la clandestinitat a l’estranger en la mirada d’un nen. Un dels millors contes que he llegit mai.

Fins on protegiries els teus fills?

El Sopar
Herman Koch
Aquest llibre està basat en el crim del caixer automàtic que va tenir lloc a Sarrià, fa uns anys. Tot passa durant un sopar entre els pares dels nois delinquents. És un llibre que dóna per parlar-ne força, però té una component de thriller que fa que si explico massa coses, me'l tireu pel cap. Però no puc evitar dir que cap a la meitat fa un gir que no em va acabar d'agradar...
Aquesta component de thriller també fa que enganxi força, i l'estil també es provocador, perquè el protagonista-narrador busca la complicitat amb el lector (en aquest sentit m'ha recordat la Taronja Mecànica). Una complicitat perillosa, sobretot pels que som pares i ens hi podem identificar més.
Va, animeu-vos, que en podem parlar!

Amb paraules (i prou)

Contra del vent del nord (1a part)
Cada set onades (2a part)
Daniel Glattauer

No fa gaire, en una altra entrada, parlava de l’apologia del llenguatge no verbal que Sebastià Serrano fa a El regal de la comunicació. Avui, dues novel.les que demostren la força que pot tenir l’altre extrem de l’espectre comunicatiu: la paraula escrita. Desprovista de veu, d’ulls i de tacte, la paraula escrita pot també moure muntanyes… o relacions.

En una versió moderna de la molt antiga novel·la epistolar, Daniel Glattauer construeix dues novel·les a partir únicament dels correus electrònics que s’intercanvien un home i una dona dels quals d’entrada en sabem ben poca cosa. El poder de la paraula i de la immediatesa (essència del correu electrònic) són suficients per infiltrar-se a la intimitat emocional de dos desconeguts, sacsejant un món no virtual aparentment controlat i endreçat.

Glattauer escriu amb un ritme i un realisme emotiu que enganxa… i de passada, com qui no vol la cosa i mentre ens fa devorar els correus, desplega davant la nostra consciència les vicissituds de les relacions humanes i les moltes formes que pot prendre l’amor.

Bacteris contra leucòcits: a la carregaaaa!

Living with Germs. In sickness and in health
John Playfair
En un llibre de divulgació, és molt difícil trobar-hi el nivell que esperes, perquè no hi ha un nivell ideal, sinó que depèn de cada lector. Ni massa tècnic perquè es fa avorrit, ni que t'expliqui el que ja saps, perquè també es fa avorrit. En aquest petit llibre jo hi he trobat exactament el meu nivell ideal. Així que m'he divertit i he après moltes coses.
El llibre primer explica els tipus de patògens que hi ha i quines son les seves armes. I després explica el funcionament de les nostres defenses: el sistema immunitari. També parla, és clar, de les vacunes i els medicaments. I desfà alguna de les llegendes urbanes sobre els riscos de les vacunes...
Ara, quan estigui malalt, podré visualitzar aquesta guerra amb armament químic que tindrà lloc dins el meu cos, com una superproducció de Hollywood.

Sense paraules

El regal de la comunicació
Sebastià Serrano

Amb un llenguatge desacomplexadament sentimental i metafòric, Sebastià Serrano, lingüista i matemàtic, argumenta que la comunicació en el seu sentit més ampli és l'antídot a la vulnerabilitat i l'ansietat que caracteritzen la nostra societat, la societat de la tecnologia i el canvi constant, de la incertesa. Aquest petit llibre aporta una interessant reflexió sobre diferents aspectes del llenguatge no verbal, que l'autor presenta sempre des d'una perspectiva biològica tot lligant-la  amb esferes aparentment abstractes com la confiança en un mateix, l'amor, la soledat o el confort.

De fet, no deixa de ser un llibre d'autoajuda col·lectiva camuflat... això sí, amb la descripció d'un automassatge generador de bon estat d'ànim inclosa! Per mi ha estat com un regal d'aquells que quan obres el paquet esperant trobar-hi un únic objecte, et trobes amb tot de sorpreses, detalls petits, relacionats, delicats.

Per si no ho sabíeu...

Se sabrà tot
Xavier Bosch
Premi Sant Jordi 2009

Potser per ignorància (el món del Raval, del periodisme, de les altes esferes, d´Al-Qaida i dels mossos d'esquadra em queden tots francament lluny), amb la lectura de Se sabrà tot m'enduc una visió de Barcelona que m'és nova i que em resulta "pel·liculera" i versemblant alhora.  Són 300 pàgines de lectura àgil que expliquen, amb un llenguatge molt directe, les trifulgues d'uns personatges de vides trepidants i entrellaçades. Entre trets i sexe i enganys i xantatges, la vulnerabilitat i solitud humana tractades amb gràcia i bon humor.

La crítica (el llastre de la crítica implantada al cervell des de la tendra edat escolar!) potser seria que el desenllaç és poc elaborat, es lliguen caps sense massa explicació, sense els detalls que fan que tot plegat sigui del tot creïble.

I això, que tot s'acaba sabent... diuen!

Una llista prescindible

La llista
Laia Fàbregas

A la contraportada, llegeixo: ¨Amb La Llista, Laia Fàbregas es confirma com una de les veus més universals i, alhora, amb més personalitat de la nova narrativa catalana." O sigui que començo la lectura amb ganes i il·lusió. Però no hi entro. No hi entro al principi, ni a mig camí, ni al final. No aconsegueixo creure'm els diàlegs, ni els personatges, ni les històries. Les llegeixo, en algun moment em piquen la curiositat, però tot plegat em sembla un exercici narratiu poc aconseguit més que no pas una bona història. Des del principi fins al final tinc massa la sensació que estic llegint unes paraules que algú ha anat posant una al costat de l'altra, curosament però mecànica, per explicar una història que ha estat pensada de la mateixa manera.

En algun moment de la novel·la es diu que l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir... si la literatura és una forma d'art, hauria esperat que la novel·la també em fes sentir, que m'hagués fet creure que espiava unes vides de debò, que m'hagués commogut o que m'hagués fet reflexionar.

Sense que la temàtica s'hi assembli en absolut, la sensació que he tingut llegint el llibre m'ha recordat una mica la que vaig tenir, ara ja fa uns quants anys, llegint en Carlos Ruiz Zafón o la Mª de la Pau Janer.