Tots som una mica autistes

El curiós incident del gos a mitjanit
Mark Haddon
Primer de tot vull agrair a la Clara l’oportunitat de participar en aquest blog. Tot i fer molt temps que hi estic convidada aquest es la meva primera participiació. Cal dir que he anat rebent per mail els comentaris que s’han anat fent fins ara sobre les vostres lectures.
Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre, però encara en tinc un molt bon record. El fet que l’escriptor conegui molt bé la malaltia ajuda a endinsar-te en el món especial i únic del protagonista. Sobretot ajuda el fet d’estar redactat en primera persona. Es un llibre que et captiva i no et deixa parar fins al final. Molts dels pensaments del protagonista front a situacions que ha de resoldre o de fer no són pensaments tant llunyans dels que podem tenir nosaltres. Les seves pors, els seus moments d’èxit, els seus jocs objectius per decidir si el dia anirà bé, el determinisme o no de les coses... tot són coses que et fan pensar en tu mateix i en com afrontaríem nosaltres els seus problemes.
Suposo que queda clar que el recomano, sobretot perquè és ràpid i molt amè de llegir.

Com sé qui sóc?

Remind Me Who I Am, Again

Linda Grant

(Sé que Plaza Janés ha publicat la traducció al castellà, però no he aconseguit trobar-ne el títol.)

Fa deu anys vaig llegir aquest llibre i em va interessar molt. Ironies de la vida, tristament això és l'únic que recordava d'aquestes quasi 300 pàgines que bàsicament parlen de la memòria! Per sort, m'ha tornat a interessar.

Es tracta d'un relat verídic sobre l'experiència de l'autora a l'hora de relacionar-se i tenir cura de la seva mare, afectada d'una malaltia semblant a l'Alzheimer. Aparentment, el tema central és el de la demència, com afecta els malalts i com distorsiona la relació amb la gent propera. A través de pàgines que t'expliquen situacions concretes, sovint força amenes, l'autora ens acosta al món del malalt i de la família i del sistema sanitari britànic. Però més enllà de tot això, que a mi ja m'ha semblat prou interessant, l'autora reflexiona sobre el pes de la memòria a les nostres vides. Sobre la memòria individual (qui som sense memòria? fins a quin punt som només en funció que ens recordem a nosaltres mateixos?) i sobre la memòria familiar. En aquest sentit, aborda el tema de l'abisme entre generacions, de l'interès sovint inexistent, sovint massa tardà, que tenim pel passat dels nostres pares i avis, i del rol que el coneixement d'aquest passat té a les nostres vides.

Filla d'immigrants jueus, Linda Grant ens regala també alguna pinzellada sobre l'exili. En aquest sentit el llibre té certa relació amb el que comentava en Pau en una entrada recent sobre identitat i cultura . I posats a relacionar entrades, el llibre ofereix una visió gens menyspreable de la relació mare-filla, tema que va sortir quan parlàvem d'una novel·la de la Imma Monsó.

Tot plegat, una porta oberta a pensar sobre la memòria, la identitat de les persones i les relacions que establim uns amb els altres.

Quin és el pes de la tradició que heretem?

Bury me Standing. The Gypsies and Their Jurney.

Isabel Fonseca

Tot i que fa anys que vaig llegir aquest llibre, sentia la necessitat de revisar-lo. Ho aprofito per estrenar-me al blog.

Us heu preguntat mai quina és la força de la tradició i de la cultura que heretem? Us heu adonat que quan una persona adulta emigra difícilment esdevé plenament de la cultura adoptiva però que, en canvi, quasi sempre la segona generació ja s’hi sent del tot vinculada?

Per què això no ha passat amb els gitanos? Per què després de generacions i generacions lluny del seu lloc d’origen continuen sentint-se part d’una ètnia que no es dilueix? Quin és el seu secret?

Isabel Fonseca va conviure uns mesos amb unes famílies gitanes de l'Europa de l'Est per intentar aclarir alguns d’aquests interrogants i de pas aprofita per indagar en la història dels gitanos a Europa i en el seu sorprenent origen. A més, el llibre recorda la brutal persecució i xenofòbia que han sofert i que encara sofreixen, des de les lleis britàniques de l’Edat Mitjana que permetien executar-los pel sol fet de topar-se amb ells, fins a la persecució i intent d’aniquilació que va dur a terme el Tercer Reich. I tot i axí, per increïble que sembli, els gitanos van millorar el seu estatus social a l’arribar a Europa des del seu país d’origen ara fa més de 1000 anys. Imagineu quina era la seva condició!

Un llibre a priori poc amable de llegir i que a vegades es fa un pèl lent però que si es pren amb paciència compensa abastament i fa rumiar.

Val la pena destacar que uns mesos després de llegir-lo vaig veure la película “El extrangero loco” de Tony Gatlif, una coproducció rumano-francesa, que sembla talment basat en el llibre. No tant en l’argument però sí en la manera com s’endinsa en la cultura gitana, en els trets que en destaca i en la seva problemàtica a l’Europa de l’Est. Una bona troballa.

Molt bon any a tothom