Petites grans pèrdues

Miscarriage. Women sharing from the heart.

Marie Allen i Shelly Marks

L’avortament espontani (és a dir, la pèrdua d’un bebé durant les 20 primeres setmanes de gestació) és una experiència sovint devastadora per les dones que la viuen. El fet que sigui una pèrdua invisible per a la majoria de gent, i altament incompresa per molts (inclosos professionals del món de la ginecologia i l’obstetrícia) fa que l’experiència sigui doblement difícil. No només has de conviure amb una angoixa i una tristor enormes, sovint desbordants, sinó que el silenci i els comentaris de la societat en general (per bé que ben intencionats) fan que et pensis sense dret o justificació de viure el dol que sents. Tu mateixa, com a part que ets d’aquesta societat, t’arribes a retreure la intensitat i la durada del dol.

Aquest llibre explica, de forma molt clara, molt respectuosa, i gens melodramàtica, què significa per a moltes dones la pèrdua del seu fill quan encara no ha nascut, quan els altres (metges, amics, família) el consideren només un grapat de cèl.lules. Explica la intensitat, explica les reaccions, explica els sentiments… dóna lloc a la pèrdua, la dimensiona. I ho fa a partir de l’estudi de 100 entrevistes a dones que van viure aquesta experiència, entre 9 dies i 39 anys abans de l’entrevista. Dones que tenen fills i dones que no, dones que també han perdut fills nascuts, dones que no volien l’embaràs, dones que han tingut un avortament i dones que n'han tingut molts... mostra la varietat de sentiments i reaccions, algunes de les quals jo he trobat sorprenents. Però sobretot, presenta uns elements comuns que demostren que la pèrdua no és en absolut trivial, i que es viu doblement malament per la incomprensió de la societat. Ignorar una pena, minimitzar-la (“només eren unes cèl.lules”) o positivitzar-la (“ha estat per bé”, “la naturalesa és molt sàvia”) sovint només fa que augmentar-la.

El llibre parla també de la diferència entre els pares i les mares, i dedica algunes pàgines als amics i als metges. Jo he trobat especialment interessant la reflexió que fa sobre els sentiments i com tractar-los, i del dol en general, de què significa, de com es viu, de com de mica en mica la tristor minva i t’allibera.

Per mi ha estat un llibre enormement reconfortant perquè m’ha justificat tot el meu dolor. Cada un dels meus sentiments i pensaments. M’ha situat tot el que he passat i m’ha avisat del que segurament encara he de passar. Si hagués trobat aquest llibre fa uns anys, penso que hauria sabut viure de forma diferent cada una de les nostres pèrdues, que ara encara em fan mal, i que tinc aferrades al cor.

Entenc que un no es deleixi per llegir un llibre com aquest, però jo us el recomano igualment. Si més no, potser algun dia el recomanareu a algú que el pugui necessitar. És el meu petit granet de sorra per fer que aquestes petites morts, aquestes grans pèrdues, siguin una miqueta menys invisibles. I que el dol que les acompanya sigui una miqueta més comprès.

PS en anglès, perquè en català i castellà no he sabut trobar res... entre altres coses perquè tenim la mala sort que la paraula avortament es refereix tant a les pèrdues espontànies com a les induïdes, cosa que fa que quan et poses a buscar informació trobes bàsicament literatura sobre els avortaments induïts, que és segurament l’última cosa que tens ganes de llegir!