Tot un caràcter.
Imma Monsó
Més de dos terços del llibre són un ofec despietat. És com si et lliguessin en una cadira, o et portessin a un acte social del qual no et pots escapar, i t'obliguessin a aguantar hores i hores una senyora peculiar, esgotadora, contradictòria, un corcó. L'ofec és constant i persistent, i creixent; hi ha moments que es fa quasi insuportable i tens ganes de cridar: ¨que calli, que respiri, per favor, a què treu cap tot això?!".
Jo he aconseguit reprimir els crits perquè cada cop que tenia ganes de tancar el llibre i fotre'l a mar, se m'escapava una riallada sonora i se m'omplien els pulmons d'aire i de diversió i de plaer pel bon humor i pel bon llenguatge. El llenguatge àgil, agut, perspicaç, encertat.
I no he cridat perquè el ritme del llibre em feia addicta a l'ofec, i perquè la insuportable Sra Ares no deixa de ser un caràcter simpàtic, "tot un caràcter¨ a qui agafes certa estima.
Al final, la història i els personatges fan un petit tomb. Pots respirar, i llegir amb calma, i veus a què treia cap, tot allò. I és el mateix de sempre, però dit d'una altra manera: que les persones i les relacions humanes són com són, complicadetes. O potser no tant.
