Petites grans pèrdues

Miscarriage. Women sharing from the heart.

Marie Allen i Shelly Marks

L’avortament espontani (és a dir, la pèrdua d’un bebé durant les 20 primeres setmanes de gestació) és una experiència sovint devastadora per les dones que la viuen. El fet que sigui una pèrdua invisible per a la majoria de gent, i altament incompresa per molts (inclosos professionals del món de la ginecologia i l’obstetrícia) fa que l’experiència sigui doblement difícil. No només has de conviure amb una angoixa i una tristor enormes, sovint desbordants, sinó que el silenci i els comentaris de la societat en general (per bé que ben intencionats) fan que et pensis sense dret o justificació de viure el dol que sents. Tu mateixa, com a part que ets d’aquesta societat, t’arribes a retreure la intensitat i la durada del dol.

Aquest llibre explica, de forma molt clara, molt respectuosa, i gens melodramàtica, què significa per a moltes dones la pèrdua del seu fill quan encara no ha nascut, quan els altres (metges, amics, família) el consideren només un grapat de cèl.lules. Explica la intensitat, explica les reaccions, explica els sentiments… dóna lloc a la pèrdua, la dimensiona. I ho fa a partir de l’estudi de 100 entrevistes a dones que van viure aquesta experiència, entre 9 dies i 39 anys abans de l’entrevista. Dones que tenen fills i dones que no, dones que també han perdut fills nascuts, dones que no volien l’embaràs, dones que han tingut un avortament i dones que n'han tingut molts... mostra la varietat de sentiments i reaccions, algunes de les quals jo he trobat sorprenents. Però sobretot, presenta uns elements comuns que demostren que la pèrdua no és en absolut trivial, i que es viu doblement malament per la incomprensió de la societat. Ignorar una pena, minimitzar-la (“només eren unes cèl.lules”) o positivitzar-la (“ha estat per bé”, “la naturalesa és molt sàvia”) sovint només fa que augmentar-la.

El llibre parla també de la diferència entre els pares i les mares, i dedica algunes pàgines als amics i als metges. Jo he trobat especialment interessant la reflexió que fa sobre els sentiments i com tractar-los, i del dol en general, de què significa, de com es viu, de com de mica en mica la tristor minva i t’allibera.

Per mi ha estat un llibre enormement reconfortant perquè m’ha justificat tot el meu dolor. Cada un dels meus sentiments i pensaments. M’ha situat tot el que he passat i m’ha avisat del que segurament encara he de passar. Si hagués trobat aquest llibre fa uns anys, penso que hauria sabut viure de forma diferent cada una de les nostres pèrdues, que ara encara em fan mal, i que tinc aferrades al cor.

Entenc que un no es deleixi per llegir un llibre com aquest, però jo us el recomano igualment. Si més no, potser algun dia el recomanareu a algú que el pugui necessitar. És el meu petit granet de sorra per fer que aquestes petites morts, aquestes grans pèrdues, siguin una miqueta menys invisibles. I que el dol que les acompanya sigui una miqueta més comprès.

PS en anglès, perquè en català i castellà no he sabut trobar res... entre altres coses perquè tenim la mala sort que la paraula avortament es refereix tant a les pèrdues espontànies com a les induïdes, cosa que fa que quan et poses a buscar informació trobes bàsicament literatura sobre els avortaments induïts, que és segurament l’última cosa que tens ganes de llegir!

e-llegit i e-escrit

Llegir i escriure per viure.
Montserrat Fons Esteve


Aquest és un llibre adreçat a mestres però que a mi m'ha interessat molt i que recomano sense reserves a tots aquells que estigueu a prop de nens i nenes en edat d'aprendre a llegir i escriure. Jo d'aquesta lectura m'enduc dues coses importants: una reflexió general sobre què vol dir llegir i escriure, i una imatge sobre l'activitat a les aules de parvulari i principis de primària que difereix del que vaig viure jo fa més de 30 anys.

Per una banda, la reflexió que es fa sobre el procés de lectura i escriptura com a processos globals (òbviament infinitament més rics i complexos que la simple codificació i descodificació del missatge),  i sobre el seu aprenentage, m'ha interessat ja de per si. No és que digui res de l'altre món, res que ningú que hagi reflexionat mínimament sobre què vol dir llegir no pugui concloure, però a mi m'ha interessat. A un nivell més pràctic, m'ha servit per donar-me idees sobre com explicar contes, i per ser conscient de la importància d'explicar-ne. No n'explicaré més ni menys, no en compraré més ni menys, però ara tinc més clars uns perquès que senzillament donava per fets.

Per altra banda, el llibre m'ha donat per fi una resposta a una pregunta que feia temps que em rondava pel cap. Les mestres de parvulari sovint diuen "ens passem el dia llegint, tenim un munt d'ocasions per llegir i escriure: quan escrivim la data, quan passem llista...". Francament, a mi em semblava molt limitadet, això de passar llista i escriure la data cada dia! Aquest llibre m'ha servit per visualitzar el que es fa (o es pot fer) realment a l'aula, i per ser conscient de tota la feina que hi ha darrere les notes que porten els nens de cinc anys a casa, plenes de faltes i de lletres que ballen pel full. Són una meravella!! També m'ha agradat veure molts exemples de converses entre nanos, i entre nanos i la mestra.

Jo me l'he llegit tot, però tampoc no cal... el llibre està estructurat en tres parts, una amb el marc teòric, una segona amb una reflexió sobre els components de la interacció pedagògica, i una tercera amb propostes d'activitats (il.lustrades amb exemples reals) per treballar l'ús pràctic, l'ús científic i l'ús literari del llenguatge. Aquesta tercera part es pot llegir molt a la carta, saltant d'un cas a un altre, triant el que et ve més de gust.

Doncs jo m'he avorrit...

Avoid boring people
James D. Watson
És trist no aconseguir la màxima que proclames al títol, però he de reconèixer que el llibre té massa xafarderia pseudo-científica que se m'ha fet pesada. Watson explica la seva biografia científica amb tots els ets i uts. Quan parla de gent que coneixes, fa gràcia saber-ne alguna anècdota, però surten tants i tants noms que al final ja t'és igual si va anar a sopar a casa d'un o de l'altre, o si volia lligar amb aquesta o aquella noia. Sí, sembla que Watson anava una mica calent abans de casar-se amb una estudiant de dinou anys, més de vint més jove que ell. Però no vull entrar en xafarderies...
La veritat és que, pels que hem seguit una carrera acadèmica, té moments molt interessants, perquè tots ens hem preguntat què passa pel cap d'un premi Nobel, i com va arribar on va arribar. A més al final de cada capítol hi ha una llista de consells que ell dona per cada etapa professional de la seva vida: doctorat, post-doc, cap de grup, director d'institut, etc. Potser això és el millor de llibre, els he trobat aguts i molt instructius.
Així que, per no avorrir-vos, ho deixo aquí!

La cel·lula a tot color!

The Machinery of Life
David S. Goodsell
Em vaig comprar aquest llibre pels dibuixos que tenia. Des de petit que no ho feia! Però aquests dibuixos són de molècules, proteïnes i cèl·lules, poc aptes encara per en Bernat!
El llibre pretén ser una introducció al funcionament dels éssers vius a nivell molecular, però em dóna la impressió que el text no acaba de ser prou senzill per als profans. Sobretot la part inicial, on descriu les molècules, és la més tipus "llibre de text". S'anima més, quan parla del funcionament de diferents cèl·lules, de l'envelliment, de les malalties i de les infeccions per virus. Això sí, les representacions de les molècules i les cèl·lules són espectaculars i realment fan reflexionar com pot ser que tot funcioni tan bé en una sopa tan densa, atapeïda de petites màquines amb funcions ben precises.
De lectura essencial, doncs, pels homeòpates i tots aquells que no vegin clar que la complexitat dels éssers vius emergeix de les interaccions a nivell molecular i l'arquitectura que d'aquestes se'n desprèn.