Massa formigues per a mi

The Superorganism: The Beauty, Elegance, and Strangeness of Insect Societies
Bert Hölldobler, Edward O. Wilson
És difícil abandonar un llibre que consideres bo i interessant, però al final he hagut de prendre la decisió, vist que feia mesos que estava passivament abandonat. I és que jo, que sovint em queixo que els llibres de divulgació aprofundeixen poc, aquesta vegada m'he vist superat.
Aquest llibre és un gran treball, però és més a prop d'un llibre de text que d'un de divulgació. Tant per un estil excessivament formal, com per la gran quantitat de cites, com per les il·lustracions, com per la descripció detallada de com varien els nivells hormonals al llarg del cicle de vida d'una formiga... ja m'enteneu.
I em sap greu, perquè la biologia i sociologia d'aquestes bèsties és apassionant, i desperta preguntes sobre l'evolució del sacrifici i de l'altruisme que poden aplicar-se a molts animals socials, com nosaltres. O temes d'intel·ligència social (existeix?) o d'orientació d'éssers tan simples, o de comunicació... però tot plegat és massa dens per llegir-lo abans d'anar a dormir. Potser el torni a agafar quan els fills ja hagin crescut i vagi més descansat. Per ara, les úniques formigues que estudiaré són les que corren pel marbre de la cuina.

Dedicat als creacionistes

The Greatest Show on Earth: The evidence for evolution
Richard Dawkins

Davant de l'evidència que hi ha un 40% d'americans que creuen que Déu va crear els homes tal com som, fa uns 10.000 anys, qualsevol esforç per divulgar l'evolució es poc. I ull, que n'hi ha un 36% que consideren que Déu va guiar l'evolució de l'home, però, que, com a mínim, creuen que va evolucionar. Certament les dades son menys esgarrifoses aquí, tot i que un 16% d'espanyols diuen que és fals que el ser humà hagi evolucionat.
Si sou d'aquesta minoria que creu en l'evolució, què us pot aportar aquest llibre? A mi m'ha aportat un munt de proves sobre l'evolució. Algunes, tan típiques com els fòssils, d'altres tant originals com l'evolució d'uns bacteris al llarg de vint anys d'estudis constants. I amb la possibilitat de comparar in vivo l'eficiència dels bes-besavis amb els seus nets. Tot escrit amb la fluïdesa habitual d'en Richard Dawkins.
No obstant això, és una mica desesperant aquest rerefons constant de provar de convèncer-nos de l'evidència de l'evolució. I segurament, si hagués anat dirigit a gent interessada en l'evolució hagués pogut saltar-se algunes parts i aprofundir més en altres. Es difícil, però, escriure per les minories...

Com llegir poesia?

-->

Casa de Misericòrdia

Joan Margarit

Com llegir-la? Cal una disposició particular, un mètode, una litúrgia? Llegir un poema només cada dia i pair-lo, o uns quants de seguits com si fossin contes? Haurien de dur sempre, els llibres de poesia, un pròleg que fos manual d’ús segons les intencions de l’autor? Al metro o al sofà de casa mig a les fosques amb una copeta a l’altre mà ?

Com que no estic gaire acostumat a la poesia, sóc prudent i em declaro neòfit abans d’expressar l’opinió. Potser el mateix passa amb altres expressions artístiques que manegen codis “borrosos”, com la dansa, certa pintura, l’escultura... No maneguem els significants i el significat se’ns allunya. Llavors és que m’atreveixo poc amb la poesia perquè no m’hi apropo prou ( i a l’inrevés).

Així i tot, en va venir de gust obrir el llibre que va ser “Premio Nacional de Poesia a la mejor obra de 2007 otorgado por el Ministerio de Cultura”. En tres dies , mentre viatjava a la feina i tornava, concentrat i abstret de l’entorn gràcies a la música dels auriculars.

M’ha agradat? Sí, sens dubte. Llenguatge senzill, sense embuts ni recargolades metàfores, sinceritat, univers particular, intens,...

Però trist, molt trist. Margarit hi ensenya el que ha perdut, desolació serena, dolor. Contundent.

El temps passat, l’antic amor que el va abandonar, el dolor per la pèrdua de la seva filla quan tenia trenta anys.... Sobre ella escriu a l’anterior poemari seu titulat Joana. No m’hi he atrevit encara. Potser més endavant. Disposar el ritual per apropar-se a una tristíssima poesia d’un dels autors catalans més rellevants del moment, diuen. Amb totes les precaucions per llegir una bellíssima pena.

“.....En les nits fredes, contemplant les flames, va cremant el que queda del que estima.”