El nom de cadascú

El teu nom és Olga. Cartes a la meva filla.
Josep Ma. Espinàs
Ed. La Campana, 37a edició

Suposo que alguns de vosaltres l'heu llegit ja. Jo no n'havia tingut l'ocasió, i ara m'alegro d'haver-ho fet. Copio un fragment de la contraportada, que em sembla que diu en bona part el que intentaria dir jo amb paraules pròpies:

"Aquest llibre neix d'una experiència vital. I si s'ha convertit en un clàssic és perquè el seu autor, Josep M. Espinàs, hi aporta unes reflexions sobre la condició humana que no tenen caducitat, al contrari: avui són més necessàries i més estimulants que mai. [...] és un text que renova, constructivament, la visió dels diversos aspectes de la convivència humana i estimula el necessari respecte a la diferència."

Penso que també estimula el respecte a un mateix, a la pròpia singularitat, i que aporta una visió que comparteixo força, al menys teòricament, pel que fa a la p/maternitat.

De totes les frases que m'han obert alguna porta, us en deixo una, per optimista. Quan l'autor parla de l'angoixa que pateixen molts pares de fills subnormals (és l'adjectiu que fa servir ell, no sense dedicar-li una dosi justa de reflexió), comenta que un dels patiments principals és què passarà als seus fills quan els pares ja no hi siguin. Josep Ma Espinàs confessa, sense vanagloriar-se'n en absolut, que a ell això no el preocupa especialment, i afirma:

"La meva fe continua basant-se en les persones de demà -més que en uns diners de demà- i en el progrés de la consciència social."

M'encantaria compartir aquesta fe!

Per cert, lectura molt ràpida, altament compatible amb vides atrafegades :-)

Retrat de l’escriptor incipient

-->

París no se acaba nunca

Enrique Vila-Matas

Es tracta d’una novel·la escrita en primera persona que, en paraules del mateix Vila-Matas, revisa irònicament dos anys de la seva joventut. Som als anys setanta, a París. El narrador tracta d’escriure una novel·la de la qual té una idea, un títol i poca cosa més. Vol ser escriptor i té els ulls ben oberts, també les orelles. I també el xec que la seva família li envia cada setmana des de Barcelona.

De Vila-Matas m’agrada que llegir-lo és fàcil, fluid, clar, “com si t’ho expliqués a tu en aquest moment”. I que també en sap molt, en tots els seus escrits les citacions i les referències a altres autors són constants i això al lector li obre la possibilitat d’altres lectures.

Em va començar a agradar aquesta vegada, i cada cop més, quan em vaig adonar que era com seguir el protagonista amb una càmera oculta; les converses “il·lustrades”, els encontres amb “iguals”, les festes parisencament culturelles plenes dels top intelects del moment... La càmera no es perd tampoc el dramàtic moment del full en blanc sobre la taula. Es crea o es copia?, es pregunta ell un dia.

Seguim la seva evolució com a “principiant que reconeix que ho és”. Tant li manquen els consells i tan insegur se sent, que fa cas a tot allò que fa olor d’“art”. Resulta que la persona que li lloga les golfes on viu és Marguerite Duras, ja en l’època un clàssic de la literatura europea. La veu poc, però quan la troba l’efecte li dura vint pàgines. Un dia l’encontre és fortuït, a l’escala, i la Duras, desmenjadament, li etziba “les deu regles que ha de seguir el bon escriptor”... Se les apunta, les memoritza, agafa els fulls que té escrits i compara... Quin pal! Això que ella diu, ho té la meva novel·la?... No? I això altre?... És així com la càmera es fa petita i es fica dins l’esperit del principiant i anem tenint notícia dels seus dubtes, les seves esperances i les seves pors. Mai sense perdre l’humor, que de vegades frega el sarcasme. Que se’n riu d’ell mateix no en tenim dubte, des del començament. Ell és a París tractant d’imitar la vida bohèmia d’un dels seus referents literaris del moment, Ernest Hemingway. I ho posa en pràctica, de vegades patèticament; cap problema. Si la novel·la és o no una autobiografia, ho contesta l’autor al seu web (www.enriquevilamatas.com, una visita que recomano):

“En realidad, [es] un intento de darles a mis lectores alguna notícia verdadera de mí. Pero todo esto disfrazado bajo la idea de que el libro es un fragmento de la novela de mi vida en el que todo es verdad porque todo está inventado, pues a fin de cuentas un relato autobiográfico es una ficción entre muchas posibles”.

Vull dir finalment que, pels crítics de La Vanguardia, París no se acaba nunca és la sisena de les cinquanta millors novel·les de la dècada (28 de desembre de 2009). Davant seu hi ha Roberto Bolaño, Richard Ford, Haruki Murakami, Mario Vargas Llosa i Javier Cercas.

Quan s’acaba dius: Oh!, no n’hi ha més?