E pur si muove!

Religion and Science

Bertrand Russell

Que difícil que m'és fer aquesta ressenya! Sento el pes de la responsabilitat de fer un resum d'un llibre tan ple de contingut i d'un gran filòsof del segle XX. És un llibre amb idees profundes, però escrit amb molta claredat.

Russell repassa temes essencials del coneixement, com són la visió de l'univers, de la ment humana, de la biologia... i en mostra les visions, les aportacions i les controvèrsies de la ciència i de la teologia _en la major part de casos, la cristina. Russell es centra en els desenvolupaments a partir del Renaixement, el moment del naixement del mètode científic, i en aquest sentit el llibre té una component històrica important. Perquè no només el coneixement científic ha canviat, la teologia ho ha fet molt més!

Malgrat que ben aviat es pot veure que Russell es mostra un partidari obert del mètode científic, el llibre es recomanable a creients i no creients. De fet, els creients d'avui en dia (a casa nostra com a mínim) tenen una visió tan difusa de la teologia que veuran els conflictes exposats com una cosa del passat. Per tant, és bo recordar i reflexionar sobre aquella gent que ha estat excomunicada, encarcerada o cremada per difondre idees que ara semblen obvies, populars o, fins i tot, innocents. Tant als creients com als increients. Ai si els teòlegs del segle XIX poguessin aixecar el cap!

Estratègic estratosfèric

L'art de la guerra
Sun Tzu (versió de Thomas Cleary)
"Un exèrcit victoriós guanya primer i lluita després; un exèrcit vençut lluita primer i intenta guanyar després". Escrit en forma d'aforismes a l'estil oriental ja fa més de dos mil anys, aquest clàssic entre els clàssics sobre estratègia segueix essent totalment vigent avui en dia. Farien bé els nostres polítics de llegir-lo en profunditat si algun dia volen canviar la trista realitat actual de Catalunya. Més ben dit, farien bé d'entendre'l, però suposo que això ja és demanar massa.

Per a aquelles ments occidentals tirant a racionals a qui sovint les màximes orientals els resulten incomprensibles, per no dir que directament els sonen a collonades, els comentaris de Thomas Cleary els seran d'una gran ajuda. Parlo per experiència. Per altra banda, i com sempre que es llegeix un clàssic, hom es queda amb la sensació que com a individus i societat estem molt més aprop del principi del camí que no pas del final, sigui quin sigui aquest.

Finalment, dir que és més útil per passejar per la vida qualsevol de les pàgines de l'Art de la Guerra que tots els manuals d'autoajuda que tant abunden en algunes llibreries i botigues ECOxupiguais de la nostra ciutat.

N'hi ha per matar l'autor!

100 maneres de descobrir un crim
Moises Peñalver
Perquè no digueu que sempre estic recomanant llibres, ja anticipo que aquest llibre no m'ha agradat gaire. Gens, siguem sincers. Ni tan sols l'he acabat... I això que el vaig començar amb ganes, perquè tot i que no sóc fan del CSI, trobo que conèixer els mètodes de la policia sempre té el seu cuquet.
Realment, però, el llibre està escrit amb poca gràcia, i encara que hi ha alguna informació interessant, no hi aprofundeix gens. De manera que no va gaire més enllà del CSI, ni tampoc no és més entretingut.
Em queda el dubte sobre si tots els "100 maneres de..." tenen la mateixa qualitat. No sé si trobaré 100 maneres de descobrir-ho...

Vivim en un estat laïc... de debo?

Probablement un anunci que no et deixa indiferent,
Agnès Riba

Vaig comprar-me el llibre amb poca convicció, més aviat per donar ressò a la campanya que pel contingut... i me'l he acabat llegint en quatre dies. No és pas que sigui brillant ni molt profund, però tracta varis temes lligats a la laïcitat i l'ateisme que em semblen interessants. El text gira al voltant de la campanya del "bus ateu", la seva motivació, i la resposta que va succitar.

No és tracta d'un llibre per profunditzar en perquè alguns (molts!) humans creuen en un déu, buscant les causes històriques o filosòfiques. Per a això són molt millors els llibres de Dennet, Russell o Dawkins. Però aquest llibre té una cosa diferent: està escrit per una catalana al 2009, i per tant relecteix l'entorn social més proper a nosaltres. En aquest sentit, m'ha semblat interessant la descripció de la relació esglésa-estat i en especial del finançament de l'església. També cal destacar les respostes del personatges públics i dels medis de comunicació. Tot plegat fa relfexionar sobre la imatge i el poder social dels creients i dels increients, i qüestionar-ne l'status quo.

Crec que és un llibre molt recomanable per a tothom, més i tot per a creients que per increients, perquè destaca la situació i voluntat dels increients en la nostra societat, que ben sovint són ignorats... A més té un to molt reconciliador i no busca gens la cofrontació. En realitat, en varis aspectes l'he trobat massa innocent, ja que a vegades cal saber veure que hi ha postures que son irreconciliables o excloents i per tant, mereixen, o, com a mínim, poden, ser criticades (amb respecte).

Vaja, que, si la campanya us va semblar encertada, us el recomano. I si la campanya us va semblar provocativa, ofensiva, o fora de lloc, encara us el recomano més. Entendreu la motivació de fons, i, el que és més important, potser ajudeu a "sortir de l'armari" a algun ateu.

I si ens reorganitzem?

The Future of Management,
Gary Hamel.
També en castellà: El futuro del management. (Paidós)

Ja fa setmanes que el vaig acabar, i per tant no escric amb la inspiració que dóna una lectura fresca i recent. De tota manera intentaré transmetre breument  el que crec que aporten aquestes pàgines, que us recomano enormement.

Per començar, dir que no cal en absolut dedicar-se a la gestió per poder gaudir d’aquest llibre. En el fons el que hi trobem és una reflexió sobre l’essència humana, sobre el comportament i la motivació de les persones a l’hora de treballar, i quin paper juga la gestió en tot això. Una reflexió amanida i il·lustrada amb un munt d’exemples extrets de realitats diverses i en general molt interessants. Si no us dediqueu a la gestió de persones, molt probablement formeu part d’un equip que està gestionat per algú, que respon a unes directrius i a unes maneres de fer concretes. Participeu en unes dinàmiques que us poden agradar més o menys, i que poden canviar. En altres paraules, les reflexions que fa Hamel us seran properes.

Bàsicament, el llibre parteix de la idea que si bé el món ha anat fent salts de gegant en molts àmbits, continuem organitzant-nos seguint les pautes de gestió que a principis del segle XX van revolucionar el món empresarial. L’autor afirma i argumenta que aquestes pautes no s’adeqüen a les característiques humanes i que, per tant, ni satisfan la gent, ni treuen el màxim rendiment de les capacitats de les persones. A partir d’aquí, convida el lector a reflexionar sobre la realitat del seu entorn organitzatiu, i a inventar estratègies per millorar-lo. Tot això sense oblidar que cal tocar de peus a terra, ser molt pràctics i realistes.

A mi m’ha servit molt a nivell professional, però més enllà d’això, m’ha donat una injecció de motivació, de positivisme general. Si li hagués de fer alguna crítica, diria que peca d’optimista pel que fa a la naturalesa humana. Però he decidit impregnar-me del seu optimisme. Al cap i a la fi, al meu voltant hi tinc un munt de persones que responen a la visió de la gent que té Hamel.

Mirant al cel

Claroscuro del Universo
Mariano Moles Villamate
Un viaje al Cosmos en 52 semanas
Varis autors

Aquests són dos llibres editats pel CSIC, així que faig propaganda de "casa meva". Els dos són de divulgació d'astronomia, i per això els poso en el mateix bloc. La diferencia principal és que el primer és un text continu i el segon és un recull d'articles que es van publicar durant 52 setmanes.

Els dos volums contenen imatges de gran qualitat de galàxies i planetes, però el que realment impressiona és quan parlen de la magnitud de l'Univers. Imaginar que té uns 14.000 milions d'anys, encara és possible. Pensar que encara veiem radiació de quan tenia 300.000 anys, és difícil de creure (i la podem veure per la tele!) Però pensar que en una sola galàxia pot haver-hi més de mil milions d'estrelles i que de galàxies n'hi ha més de cent mil milions quasi fa vertigen. Penseu només quants possibles planetes poden exisistir... I això no és tot: aquestes galàxies, les seves estrelles, els forats negres i els seus planetes, que comencem a conèixer, només representen un 4% de tot allò que hi ha a l'Univers. La resta és completament desconeguda. I per completament vull dir que no està feta d'àtoms, ni d'electrons, ni de protons i neutrons, ni de quarks, ni de res que sapiguem què és. Som ben poca cosa, oi? Però tenir el privilegi de poder començar-ho a entendre em sembla un luxe que no podem deixar passar.

Dels dos volums, a mi, m'ha agradat més el claroscuro, perquè explica millor les coses i entra més en detall. La part del final és una mica complexa, però és que el teixit de què està fet l'Univers, sembla que també ho és... Si teniu intenció de llegir-lo sencer, agafeu el "claroscuro", si només voleu fullejar-lo una mica, potser el "viaje" és més adequat. La bona notícia és que abans de decidir-vos podeu consultar-los en pdf a aquestes direccions:

Claroscuro del Universo
Un viaje al Cosmos en 52 semanas

però si us interessen, valen només 15€, i per Nadal us els puc treure per la meitat! Què? Ens capbussem a l'Univers?

Sud d'Itàlia, als anys 30.

Crist s'ha aturat a Èboli
Carlo Levi
És d'aquests llibres que costa criticar, perquè és bo, i molt ben escrit, però al final se m'ha fet pesat...

Carlo Levi descriu les seves vivències com a deportat a Grassano, un poblet de la "Itàlia profunda". La descripció del paisatge, la manera de viure de la gent, i sobretot, la seva mentalitat, és perfecte. M'ha ajudat molt a entedre el contrast nord-sud que ja vam veure com a turistes. I hi ha també moments que pots tancar els ulls i situar-te de cop en aquella vida rural, perquè la narració és acurada, pero fluïda. M'ha recordat una mica Saramago. Tot i això, aquella apatia estival que transmet, aquesta percepció que res no canvia ni pot canviar, fa que et saltis quatre pagines i que, de fet, ni te n'adonis. Per això dic que se m'ha fet una mica llarg.

Recomanat doncs als amants de lectures profundes, detallistes i relaxades, però no als lectors una mica impacients.

PD. Malgrat el títol, el llibre no té res a veure amb la religió. Parla és clar, de com la viuen en aquelles contrades, però el títol en si, vindria a dir "allà on Crist va perdre l'espardenya".

Que difícil és entendre el món!

How babies Think (The Scientist in the Crib, als USA)
Alison Gopnik, Patricia K Kuhl, Andrew Meltzoff
Molt interessant pels que som pares, però no només per aquests. Explica com els nens arriben a entrendre el món, tractant tres temes essencials: com entenen l'altra gent, com veuen el món físic i com aprenen el llenguatge. La gràcia és que les explicacions estan basades en experiments que han fet amb nens. Els no-científics no patiu: l'estil es molt fluïd i fins i tot amb tocs ironics. L'estil es força diferent al de "The Baby in the Mirror", que tracta sobre el mateix. Aquest últim es més "poètic", ja que prova de descriure les sensacions, percepcions i idees del món que tenen els nens des del seu punt de vista (però també basat en experiments de psicologia del desenvolupament). A mi m'ha agradat més el "How Babies Think".

No us penseu que es una guia per com educar els fills. De fet, emfatitza que ja estem biologicament preparats per a educar-los! Tot i això, ajuda a entendre alguns dels comportament dels nostres nens. El text recalca la dificultat de la tasca que han de fer els nens, com ara aprendre un llenguatge quan no en saps cap. I quina part sembla ser genètica i quina apresa.

Com a científic m'ha agradat que digui que els nens són com científics, que creen teories, i les contrasten amb els experiments que fan. Els experiments són els seus jocs i la interacció amb nosaltres. De fet, el que al final diu és que els científics som encara com nens, que aprofitem els mecanismes biològics que tenen ells per aprendre, per seguir experimentant.

Els missatge no només és pels científics professionals. Tots els adults hauríem de tenir la capacitat de questionar-nos i reconstruir les nostres teories i concepcions del món i de la gent; i tenir la curiositat per seguir experimentant i aprenent.

Solitud, sí. Però no només.

La solitud dels nombres primers.

Paolo Giordano.

Reconec que hi he trobat algun personatge clixé i que hi ha un parell de coses que no m'acaben de quadrar... però, i què? Per mi, els dos primers capítols són brillants, i els personatges se t'emporten pàgina rere pàgina fins a arribar al final. A un bon final.

Jo us el recomano.

Ah, i es llegeix que ni te n'adones. Com si et beguessis un got d'aigua, un glop rere l'altre, sense esforc. Pels qui aneu cansats, ho dic. :-)

Ah, i és la primera novel.la d'un jove físic de 27 anys. La humanitat no està perduda!

Per riure mentre t'ofegues

Tot un caràcter.
Imma Monsó

Més de dos terços del llibre són un ofec despietat. És com si et lliguessin en una cadira, o et portessin a un acte social del qual no et pots escapar, i t'obliguessin a aguantar hores i hores una senyora peculiar, esgotadora, contradictòria, un corcó. L'ofec és constant i persistent, i creixent; hi ha moments que es fa quasi insuportable i tens ganes de cridar: ¨que calli, que respiri, per favor, a què treu cap tot això?!".

Jo he aconseguit reprimir els crits perquè cada cop que tenia ganes de tancar el llibre i fotre'l a mar, se m'escapava una riallada sonora i se m'omplien els pulmons d'aire i de diversió i de plaer pel bon humor i pel bon llenguatge. El llenguatge àgil, agut, perspicaç, encertat.

I no he cridat perquè el ritme del llibre em feia addicta a l'ofec, i perquè la insuportable Sra Ares no deixa de ser un caràcter simpàtic, "tot un caràcter¨ a qui agafes certa estima.

Al final, la història i els personatges fan un petit tomb. Pots respirar, i llegir amb calma, i veus a què treia cap, tot allò. I és el mateix de sempre, però dit d'una altra manera: que les persones i les relacions humanes són com són, complicadetes. O potser no tant.

Murakami, algú m'ho explica?

Sputnik, mi amor.
El salze cec i la dona adormida.

Haruki Murakami

A la llibreria, veig el nom de Murakami i em sona. Algú me'n deu haver parlat. O potser és arxifamós i a mi només em sona. A la contraportada de "El salze cec i la dona adormida" hi llegeixo que és "una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté". Promet. Fullejo el llibre, descobreixo bocins de perles que m'agraden. Me'l compro.

Els primers contes em desconcerten. M'enganxen, m'intriguen, gaudeixo de frases i imatges... però quan arribo al final, em quedo amb cara de doble interrogant en negreta. Tornem-hi, un altre conte i un altre, i sempre la mateixa sensació al final. En arribar a alguna de les pàgines de tres nombres decideixo, convencuda, que sí, que m'agrada. Però el desconcert continua.

Comento el desconcert amb un amic i em passa una novel.la: "Sputnik, mi amor". La comenco, m'enganxa. Continuo, m'enganxa. Bocins de perles per aquí i per allà. Però al cap d'unes pàgines, tornem a topar amb el desconcert, i l'estupefacta cara en forma d'interrogant, que no em trec de sobre fins al cap d'una estona d'haver acabat la novel.la sencera.

Total: que intueixo que és bo, però que no l'entenc.

Intueixo que és bo perquè té pinzellades genials, perquè tinc la sensació que ens vol dir coses interessats, que l'autor i els personatges estan plens d'una visió de vida concreta i reflexionada. Perquè ja són molts els llibres que m'han caigut de les mans i que són decididament dolents, diguin el que diguin els índexos de vendes.

Però no l'entenc. No sé si és incapacitat meva neuronal, incapacitat vital (falta d'experiències? falta de lectures?), incapacitat cultural (el Japó em cau molt lluny) o de quin tipus d'incapacitat es tracta. Però em quedo amb la desagradable sensació que aquí hi ha un bon autor que se m'escapa quasi completament.

Algú ha llegit Murakami? Algú me l'explica? Abans de llegir alguna altra obra seva esperaré a tenir una mica de guia intel.lectual... gràcies per endavant!

The Oxford Book of Modern Science Writing

Aquest no és el tipus de llibre que m'agradi... (comencem bé!) Es un recull fet pel Dawkins sobre llibres de divulgació científica dels últims anys. "Ultims" a vegades inclou més de trenta o quaranta anys. Està separat per temes, de forma vaga, com ara "el que estudien els científics", "el que pensen els cientfics", "el que agrada als científics", etc. De cada llibre hi ha tres o quatre pàgines i una petita introducció d'en Dawkins.

Deia que aquest no és el tipus de llibre que m'agradi perquè si el contingut de l'extret t'interessa, et quedes una mica amb la mel a la boca, i si no t'interessa, es fa pesat i tot. No té un fil argumental i per tant res no queda complet, una mica com els llibres d'entrevistes. Té l'avantatge que si un capítol no t'interessa, passes al següent sense por de perdre't res. I és clar, quan una part et crida especialment l'atenció, sempre et pots comprar el llibre. Jo ho he fet amb un d'ells.

Crec que no aconseguirà atreure l'atenció dels que no llegiu gaire divulgació científica. Però pels que sí, més que un llibre, doncs, servirà com un catàleg de bons textos segons l'autor, que cal reconèixer que té bon criteri. Pels que patiu pel Dawinks més agresiu amb la religió, aquí el tema no hi surt.

Com que no sóc l'únic que té aquest llibre, oi Pól? espero comentaris al respecte.

PD. La meva primera contribució a la vida a un blog!

Cal superar el títol

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey.
Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Un matí vaig anar a la llibreria com qui va a la farmàcia, a veure què em recomanaven per curar el meu estat d'ànim... i vaig sortir amb aquest llibre a les mans. El vaig liquidar en dos o tres dies.

Reconec que si no me l'haguessin recomanat no l'hauria llegit mai. Ni pel títol, ni per la portada que li ha posat l'Editorial de la traducció catalana (Amsterdam Llibres).

No us explico de què va, només us dic que està ben escrit, que és senzill i tendre i amb tocs d'humor. No és la gran novel·la del segle, però aporta una visió de la raça humana que trobo força deliciosa... l'amistat i l'humor per damunt de tot.

De forma, sembla ser que és un homenatge a la novel·la victoriana, que molts cops es basava en cartes entre els diferents personatges. D'entrada això em va fer mandra, però la veritat és que està ben fet, s'aconsegueix molt bon ritme.

Qüestions pràctiques: pels (les?) que teniu poc temps, és un llibre ideal perquè està organitzat en capítols curtíssims. Els capítols enganxen, és clar, i el vas devorant com aquell qui res.

Bé, no sé, si algú s'anima ja direu...

PS per cert! aquest blog NO és una idea resultant d'aquesta novel·la!! no tinc vocació d'Elisabeth :-)