Se sabrà tot
Xavier Bosch
Premi Sant Jordi 2009
Potser per ignorància (el món del Raval, del periodisme, de les altes esferes, d´Al-Qaida i dels mossos d'esquadra em queden tots francament lluny), amb la lectura de Se sabrà tot m'enduc una visió de Barcelona que m'és nova i que em resulta "pel·liculera" i versemblant alhora. Són 300 pàgines de lectura àgil que expliquen, amb un llenguatge molt directe, les trifulgues d'uns personatges de vides trepidants i entrellaçades. Entre trets i sexe i enganys i xantatges, la vulnerabilitat i solitud humana tractades amb gràcia i bon humor.
La crítica (el llastre de la crítica implantada al cervell des de la tendra edat escolar!) potser seria que el desenllaç és poc elaborat, es lliguen caps sense massa explicació, sense els detalls que fan que tot plegat sigui del tot creïble.
I això, que tot s'acaba sabent... diuen!
dissabte, 15 de gener del 2011
dilluns, 3 de gener del 2011
Una llista prescindible
La llista
Laia Fàbregas
A la contraportada, llegeixo: ¨Amb La Llista, Laia Fàbregas es confirma com una de les veus més universals i, alhora, amb més personalitat de la nova narrativa catalana." O sigui que començo la lectura amb ganes i il·lusió. Però no hi entro. No hi entro al principi, ni a mig camí, ni al final. No aconsegueixo creure'm els diàlegs, ni els personatges, ni les històries. Les llegeixo, en algun moment em piquen la curiositat, però tot plegat em sembla un exercici narratiu poc aconseguit més que no pas una bona història. Des del principi fins al final tinc massa la sensació que estic llegint unes paraules que algú ha anat posant una al costat de l'altra, curosament però mecànica, per explicar una història que ha estat pensada de la mateixa manera.
En algun moment de la novel·la es diu que l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir... si la literatura és una forma d'art, hauria esperat que la novel·la també em fes sentir, que m'hagués fet creure que espiava unes vides de debò, que m'hagués commogut o que m'hagués fet reflexionar.
Sense que la temàtica s'hi assembli en absolut, la sensació que he tingut llegint el llibre m'ha recordat una mica la que vaig tenir, ara ja fa uns quants anys, llegint en Carlos Ruiz Zafón o la Mª de la Pau Janer.
Laia Fàbregas
A la contraportada, llegeixo: ¨Amb La Llista, Laia Fàbregas es confirma com una de les veus més universals i, alhora, amb més personalitat de la nova narrativa catalana." O sigui que començo la lectura amb ganes i il·lusió. Però no hi entro. No hi entro al principi, ni a mig camí, ni al final. No aconsegueixo creure'm els diàlegs, ni els personatges, ni les històries. Les llegeixo, en algun moment em piquen la curiositat, però tot plegat em sembla un exercici narratiu poc aconseguit més que no pas una bona història. Des del principi fins al final tinc massa la sensació que estic llegint unes paraules que algú ha anat posant una al costat de l'altra, curosament però mecànica, per explicar una història que ha estat pensada de la mateixa manera.
En algun moment de la novel·la es diu que l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir... si la literatura és una forma d'art, hauria esperat que la novel·la també em fes sentir, que m'hagués fet creure que espiava unes vides de debò, que m'hagués commogut o que m'hagués fet reflexionar.
Sense que la temàtica s'hi assembli en absolut, la sensació que he tingut llegint el llibre m'ha recordat una mica la que vaig tenir, ara ja fa uns quants anys, llegint en Carlos Ruiz Zafón o la Mª de la Pau Janer.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)