Cortázar no s'acaba mai

Cuentos completos (dos volums)
Julio Cortázar
Hola a tots! Primerament,vull agrair la Clara que m’hagi convidat a compartir lectures en aquest bloc. Ja he vist el que heu llegit darrerament i he pres nota d’uns quants títols, els que, a la manera de Calvino, serien “ la llista de libres que has llegir sí o sí...”
Per el debut he triat Julio Cortázar,“uno de los representantes del realismo mágico en la literatura hispanoamericana ”, com el defineixen els que no l’han llegit.
Ell va morir fa 26 anys, un dotze de febrer, i ho vaig saber mentre començava a fer la mili. Un annus horribilis per a mi, per aquestes dues qüestions, i d'altres més.
La meva primera proposta, doncs, ve de lluny i la faig per unes quantes raons que passo a explicar-vos amb molt de gust.
a) Els contes del Cortázar són dels que, un cop llegits, m’han acompanyat sempre, no tant per allò de “lectura reincident” (hi torno sempre que hi puc) sinó pel record que alguns et deixen vésasaberaquinracódelcervell.
b) Per mi, la majoria són tan bons que he tirat pel dret triant els Cuentos Completos. Més avall us en dic uns quants de preferits.
c) La tercera raó es que, quan n’acabes un, potser tens la impressió d’haver-te nodrit, com qui s’ha cruspit una bona escudella i l’has de pair. No tant per feixuc, que seria la narració acumulativa i gratuïta que fan alguns escriptors, sinó per la riquesa d’imatges, evocacions, sensacions i associacions, en forma d’ingredients mesurats.
d) I potser el relat o un tros et durarà uns quants dies, com quan has vist una bona pel•lícula.
e) Finalment, per mi llegir-lo és entrar en el seu món particular (de vegades es nota que s’ho passava pipa), i això ja és prou com per qualificar-lo 1A (uno a), com qualificava els tops una amiga colombiana.
Contes com el de l’home que no pot evitar plantar-se cada dia davant la peixera de l’aquari i mirar (“Axolotl”). O el que lliga el destí del protagonista d’un relat amb el destí de qui ho llegeix (“Continuidad de los parques”). I això que és típic en ell, te n’adones, en dues frases, al final... Com, com? Com ha anat, això?
O els que directament et posen davant l’angoixa (“Casa tomada” o “No se culpe a nadie”). Però també els relats que et fan somriure o,directament riure, com els que recullen els llibres Historias de cronopios i Un tal Lucas.
Acabo precisament amb un conte d’aquest darrer llibre, el més curt que li conec:
“Amor 77”
Y despues de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.