Imma Monsó
Més de dos terços del llibre són un ofec despietat. És com si et lliguessin en una cadira, o et portessin a un acte social del qual no et pots escapar, i t'obliguessin a aguantar hores i hores una senyora peculiar, esgotadora, contradictòria, un corcó. L'ofec és constant i persistent, i creixent; hi ha moments que es fa quasi insuportable i tens ganes de cridar: ¨que calli, que respiri, per favor, a què treu cap tot això?!".
Jo he aconseguit reprimir els crits perquè cada cop que tenia ganes de tancar el llibre i fotre'l a mar, se m'escapava una riallada sonora i se m'omplien els pulmons d'aire i de diversió i de plaer pel bon humor i pel bon llenguatge. El llenguatge àgil, agut, perspicaç, encertat.
I no he cridat perquè el ritme del llibre em feia addicta a l'ofec, i perquè la insuportable Sra Ares no deixa de ser un caràcter simpàtic, "tot un caràcter¨ a qui agafes certa estima.
Al final, la història i els personatges fan un petit tomb. Pots respirar, i llegir amb calma, i veus a què treia cap, tot allò. I és el mateix de sempre, però dit d'una altra manera: que les persones i les relacions humanes són com són, complicadetes. O potser no tant.
M'estreno en el blog de manera suau, amb un comentari.
ResponEliminaVaig llegir aquest llibre fa alguns anys. No recordo exactament l'argument però recordo la lectura que vaig fer de la relació entre mare i filla. Es un llibre interessant per entendre una mica millor la complexitat d'aquestes relacions (incomprensibles per la majoria d'homes...) i el viatge intern que fa la Júlia fins a madurar i sentir-se independent. Em va soprendre agradablement.
Gràcies pel comentari Pau! Tens raó, de fet, bàsicament l'única relació que s'aborda amb profunditat és la de mare-filla. Com que la relació que tenen la Júlia i sa mare, però, s'allunya força de les que jo conec (no totes són tan complicades i incomprensibles!!) crec que em vaig quedar més amb la complexitat de tots plegats, que fa que les relacions en general siguin carregadetes i interessants...
ResponElimina