dilluns, 24 d’agost del 2009

Solitud, sí. Però no només.

La solitud dels nombres primers.
Paolo Giordano.

Reconec que hi he trobat algun personatge clixé i que hi ha un parell de coses que no m'acaben de quadrar... però, i què? Per mi, els dos primers capítols són brillants, i els personatges se t'emporten pàgina rere pàgina fins a arribar al final. A un bon final.

Jo us el recomano.

Ah, i es llegeix que ni te n'adones. Com si et beguessis un got d'aigua, un glop rere l'altre, sense esforc. Pels qui aneu cansats, ho dic. :-)

Ah, i és la primera novel.la d'un jove físic de 27 anys. La humanitat no està perduda!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada